Recurrències

divendres, 1 de juny de 2012

Primer document gràfic

L’embolcall em va salvar la vida aquell cop. Uns Chupa-chups s’havien esplaiat fent-me botar contra el terra i refregant-me pel fang, al compàs de La goma és l’enemic, la goma no és bona, visca el pal, per després clavar-me en la sala de tortura més temuda: el que els humans anomenen guarderia. Era una sala de colors vius, plena d’infants que cridaven, pintaven, jugaven, i sobretot, soltaven sucs de tota mena. Vaig notar-ne els salivals, amb la sort de la poca destresa d’aquell nen que se n’anà a buscar la cuidadora perquè l’ajudara amb el “calamel”, i, quan tornà, ja m’havia escapat.

Fou una experiència, he de dir-ho. Vaig témer per la vida, aquell dia, i em vaig haver d’amagar durant tres dies més a dintre d’una caseta on figurava que vivien uns ninots semblants a Mike, però més elaborats. Els joguets, no obstant això, es negaven a donar-me la informació que els demanava per a la fuga, així que vaig haver d’apanyar-me-les tot sol.

Finalment, pujat a la roda d’un carret mòbil per portar-hi infants, vaig aconseguir la llibertat. I no penseu que la sort se’m va gastar en aquella gesta, ja que al moment un nou personatge determinà el curs de les meues investigacions: era verd i roig, i representava una fruita, però era una llepolia.

Mentre recorríem la ciutat, conversàvem. Elogià la meua valentia quan li vaig fer saber les meues darreres aventures, i m’advertí que la ciutat era controlada pràcticament al complet pels “pals”, i que cap xiclet no tindria un tracte prioritari. Així, sembla que els Chupa-chups ara es feien dir pals, sense més. Frederic vivia als afores, amb dos companys. Ens presentàrem, i vaig quedar meravellat quan vaig mirar de prop aquella piruleta. Era blava!

—Francament, i pel que sé, vosté ha de ser una espècie en perill d’extinció!

Però l’altre company, que era una pastilleta de llima amb mel, m’aclarí que era muda, i així vaig comprovar que la natura de vegades no és tan sàvia, que dota els més xerraires amb una veu aguda i estrident i als més interessants els priva de capacitats bàsiques com l’aparell fonador.

Frederic també xerrava, d’una manera menys atacada i deixant una mica més de marge per a la resposta. Aprofitant l’avinentesa, m’hi vaig posar:

Frederic només era el propietari de la casa, una caixa de sabates on havia acollit aquells dos, quan un dia els va trobar que fugien d’uns pals rabiosos. Pel que em deia, la piruleta i la pastilla havien estat ostatges per saber certa informació que hauria perjudicat el bàndol dels Chupa-chups.

—Perdona, però la que sabia coses era ella! Jo només passava per allà, i em van agafar, i per poc no em fan el mateix… Tu saps, em vaig veure obligat a treure-la d’allà, a fugir, abans que no li tallaren el cap o alguna cosa! —Interrompia la pastilleta.

Els pals seguien buscant-los, així que em van convidar a anar-me’n. Ells ara eren una família amb tots els seus quefers i problemes, i un xiclet no faria més que crear-ne de nous. Em donaren una adreça del poble més proper. Els pals no em trobarien als pobles, “als pobles els xiclets tenen ben clar que són per ésser engolits i s’estan de guerres ni històries”. Abans d’anar-me’n, vaig demanar a la piruleta que em deixés fer-li un retrat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada