El rialler de les orelles punxegudes mirava sempre a totes bandes. Mai als ulls. Semblava que no t’escoltava, el malparit, però estava atent a cada frase, a cada punt de debilitat en les paraules o en la veu, sí, sobretot en la veu. Portava eixa, eixa estúpida màscara de follet de pel·lícula de por, de què, de súper heroi, sí, la màscara el feia més fort. Més invisible, ell et veia la cara i tu no, tu només li mostraves les llàgrimes i la ràbia, els insults i els crits, i rebies a canvi una puta cara de follet somrient i un grapat de bufetades.
Veia la por, la observava, gaudia amb ella. Ell feia les preguntes. Tu les contestaves. Em plantejava tres personatges en situacions extremes: banquer que li ofereixen un pacte uns atracadors perquè els obri la caixa a canvi d’un 20%, xiquets que trenquen un article de col·leccionista d’un pare poc tolerant, un adolescent que mira com un altre rep una pallissa d’uns matons d’institut. Cercava alternatives. No, no volia solucions simples. No valia que el banquer diguera que no, aneu a un altre, sóc un home honrat; ni que el xiquet decidís amagar l’antigalla i fer com si, hola papa, ja ets ací, em contes un conte? L’adolescent tampoc podia lluitar contra tota una panda de pseudorapers… Si et preguntava, jo crec que era, era per sentir-se millor amb el passat. No sé que en va treure d’una resposta com la meua, però em va deixar seguir el meu camí… Em deixà a la carretera del sol, amarrat a la cadira amb quatre nucs nerviosos, on em vau trobar vosaltres.
Li vaig respondre que tots tres tenien una única opció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada