Recurrències

dijous, 22 d’octubre del 2009

Allò que s'atrau entre sí

Les gomes d'esborrar. Són útils. Són infinites, no? Les gastem per a esborrar coses escrites o dibuixades a llapis. També estan les que esborren bolígraf. No, però això no... Bé, són infinites. Per què? No, no sé si ho són. Mai ho he comprovat. Les gastem, sí, per a esborrar coses. Açò em duu a pensar algunes coses interessants: són infinites? No, es gasten; també es trenquen. S'esmicolen de vegades. D'altra banda, són molt útils, molt profitoses, molt gastades per tot el món, molt usades. Una goma nova, quin plaer de vore i quina desgràcia començar a gastar-la. El que s'ha de fer és no gastar-les: és a dir, no equivocar-se molt, o gens. O borrar amb el dit amb saliva... No, això trenca el paper. Després de tot, les gomes es perden, es deixen, es comparteixen, es furten, es troben, apareixen, desapareixen, tenen una vida molt agitada, molt atrafegada. Sempre d'estoig en estoig, per terra... Han xafat tot tipus de paviments: aceres, places de bous convertides a conservatori, escoles, instituts, universitats, hospitals, comissaries...Tot el que em puga imaginar. Però són realment útils? Ah si, si, ja ho havia dit, són per a esborrar coses a llapis. O portamines, també. Bé, eixe és un tema a part. Deixem-nos de tonteries.

Les gomes d'esborrar són d'allò més útil, però és l'objecte que més es desaprofita. Molt bé, una goma nova la gastes, la claves a l'estoig, però en una d'aquestes, o bé et pot desapareixer, o bé pot passar-se a convertir en una Goma no Desitjada. M'explique: és tracta d'una goma redona i xicoteta, que està a l'estoig o al fons de la motxilla, que pràcticament no la gastem. Pot ser per la simple raó que estiga molt bruta i embrute més que netege, o que la gràndaria siga tan ínfima que no puga estar a la vegada entre els nostres dits i borrar a la vegada. Encara que després, aquestes són les gomes més volgudes. Em contradic, les més volgudes són les noves. Però estes no tenen la rodonor de les altres. Però les noves es trenquen de seguida. Encara que, vist així, si es trenquen tens dos gomes. Açò és el que les converteix en infinites: el fet de no poder traure res en clar d'elles, i per supost, el fet que desapareguen. Desapareixen, sí... simplement desapareixen. O es queden al fons de l'estoig, o es mesclen amb la peluseta del terra, juntament amb les ungles, els pels i la pols; les coses infinites s'atrauen, sí, eixa és la conclusió. O no, eixa és la Meua conclusió, però tampoc.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Relat fictici

Anaven caminant totes les lletres d'un ésser per un paratge antinatural. No éren les lletres de les paraules referides al tipus d'ésser, ni a la seua composició física, o química. Es tractava de les lletres de l'ésser en concret, ell. Les lletres anaven juntes, lligades entre elles, i eren acompanyades per un altre grup de lletres d'un altre ésser, totalment diferent. Els dos grups anaven junts, formant un rebombori de lletres del qual costava diferenciar-ne el significat.

Caminaven felices, les lletres, totes formant tres grups de paraules; algunes amb accents, altres que anaven fortament lligades entre elles, algunes repetides... i seguien caminant. Caminaven en files, pels diferents renglons i línies blaves sobre fons blanc. Però vet aquí que aquestes lletres, es van aficionar a eixir-se'n dels renglons; no sabien per què ho feien, no sabien per què, però els agradava. Era una sensació d'estalvi i de benefici. S'aficionaren a saltar les línies, a lliscar pel fons blanc sense necessitat de tocar allò blau...

Però tota diversió té un preu, i aquestes lletres de poc trellat no sabien ben bé el que els passaria.

Va arribar un moment que les lletretes estaven fins i tot cansades i avorrides de sortir-se'n dels renglons. Així que van decidir eixir de l'establiment, del full de paper, on estaven atrapades. Amb l'ajut d'unes les altres eixien, i amb l'ajut de les que estaven ja fora, eixien les de dins.

Però passà una cosa molt curiosa. Allà fora, caminant per l'escriptori, hi havia una lletra majúscula que va dir a les lletres petites que es detingueren. Les va fer entrar a un petit bloc de notes, on les va interrogar. Les lletres minúscules, tot i que estaven juntes, estaven nervioses i tremolaven de por. Després d'una estona d'interrogatori, es van afegir tres o quatre lletres majúscules més, i van dir que s'havia d'esperar que vinguera la lletra majúscula negreta. Quan aquesta va arribar, va distingir en un dels grupets de lletres una paraula que li va recordar a alguna cosa. Aleshores es dirigí a les lletretes, i els soltà un sermó molt llarg referint-se al tema d'eixir-se dels renglons i les línies; algunes de les lletres ploraven de la ràbia i del penediment. Com que havia llegit en aquelles lletretes un llinatge particular i conegut, les va deixar anar sense haver de passar per la goma de borrar. "Quina sort hem tingut" -exclamaven les lletretes.

Poc després les petites lletres viatjaven per dins dels renglons, penedides d'haver fet allò incorrecte, enrabiades de que les hagueren pillat, però a la vegada alleujades de que no les hagueren castigat.

I amb açò, us deixe el retrat de les petites lletres trapelles, que van aprendre a obeïr el sistema i que, el llinatge ho és tot.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Mai ho havies fet?

Òstia tio! vaig a provar una cosa que mai he fet. És que estic molt avorrit. A vore... Sí: Obric el google, i busque el meu nom. Ains... quin gustet.

divendres, 9 d’octubre del 2009

9 d'octubre

Hui, 9 d'octubre, dia nacional del País Valencià, m'he alçat i estava el Canal 9 posat a la tele. Allà estaven ells. Ells, allà plantats, amb la cara ben alta i el cos ben ferm, acompanyats de tot un sèquit de xuplaculs carnavaleros. I tot açò ben adobat amb els himnes d'Espanya i de la Comunitat, en un a,bient solemne i seriós. -On s'ha clavat el bufar de dolçaina i el repicar de tabalets? On s'han clavat les aglutinacions, els discursos i els enamorats amb la mocadorà?- Li deia jo a Pep mentre observàvem l'espectacle del canal televisiu. -On estan les masses populars desfilant i celebrant, despertant-se amb un somriure? Res. Ni tan sols han mencionat una paraula del cas Gürtel... Era d'esperar. I pa colmo, per la vesprada, de 4 a 7 no han fet res més que posar una pel·lícula de Harry Potter, ben farcida d'intermitjos per a allargar-la al màxim. I ara a esperar a veure què diuen a les notícies.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

No us ha passat mai? A mi si.

Entre a l'ascensor, i aprete al botó. I l'ascensor no funciona. Torne a apretar
i tampoc. Aprete quinze vegades més, i res. Poc després m'adone de que estic apretant al botó del pis al qual estic.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Tant de bò estiguera bé

Dóna la casulaitat de que ara no estic constipat. Però quan ho estic, no puc evitar pensar una cosa.

Estic gitat al llit, amb el nas tapat i no puc respirar, i en conseqüència, dormir. I aleshores pense: Tant de bò estiguera bé.
Estic a classe, tossint sense parar, interrompent al prfessor i als meus companys, i pense: Tant de bò estiguera bé.
Estic cagant, amb diarrea, fotut, duc mogolló de rato tancat al vàter, i pense: Tant de bò estiguera bé.

És aleshores (aquestos són exemples comuns i dels que més passen), quan desitges amb tota la teua força tornar a estar com estaves, ja siga sense constipat, sense diarrea, sense un herpes, una ferida a la cama o un mal al canell, tornar a estar com estaves abans. Abans, quan estaves BÉ, no ho apreciaves, ja que podies respirar, cagar, caminar, manipular objectes de manera normal. Però és quan et passen coses quan aprecies allò bò que tenies...