Recurrències

dilluns, 26 de novembre del 2012

Psicoaventura espaciotemporal

Un poble, dos pobles, quatre pobles. Passava hora i mitja i jo seguia mirant la foscor de les finestres, i el meu destí ja era lluny, i jo igual de feliç. Em va alertar la dona del telèfon: “Si, ya hatze una horra que hiemos pasado Nargotia, así que me faltarrán unos quinze miniutos”. Escalfor de galtes i tira cap a la porta. Un poble de mala mort, un treballador de mal somriure: A Nargòtia? Demà!

Primer pensament relaxa’t. Segon pensament tinc fam. Tercer pensament suïcida’t. Quart pensament a perdre el màxim de temps.

Caminar, caminar per un poble tirant a lleig amb pensament de captaire que vol arrecerar-se en qualsevol cantó havent sopat unes costelles recalfades i pa amb tomaca. —¿Olivas? —Sí. —¿Negrras? ¿Verrdes? —Em, verdes. Mala tria.

Caminar, caminar per llocs on no visca gent i així no em podran veure, podria fer-me un bivac amb els cartells electorals, podria agafar un taxi i pagar no-sé-quant, podria entrar en la casa enrunada.

Ninonino! Policia. Hola, què fas per aquí? No, és que, snif, snif, vinc de… Balancré, i el tren, jo volia a Nargòtia però el tren, sóc estudiant, no sé què faig per ací… Document d’identitat i la motxilla. No hauràs estat fent pintades per la zona? No. Segur? Segur. Seguríssim (però amb veu hiperinsegura). Doncs on vas? No ho sé, estic perdut. Llavors per què no et clavem a la presó i així dorms gratis? No, això últim no. Vine.

Tren. Shaca-shaca pi-piii(mai no he sentit un tren fer aquestos sorolls, altrament). Un filípic em deixa entrar en el tren que neteja, a canvi de res. Em pose totes les samarretes que porte a la bossa, tots els calcetins, caputxa i amb els calçotets no sé què fer. El meu mòbil s’acaba de morir.

Un ciclista amb un gos espera a fora combatent el fred amb arts marcials i jocs canins.

Els llums del tren encara són encesos.

La solitària figura encaputxada encara fa un parell de mots encreuats aprofitant la llum.

La llum se’n va i a dormir en un tren parat i a fosques. De matí el maquinista em pregunta What are you doing here?

dijous, 22 de novembre del 2012

Discoteca

Si no portes camisa i sabates et miren mal els del cos esculpit i intenten fer-te ensopegar. Si mires a terra, també. Si intentes ser simpàtic amb un desconegut (ja no desconeguda, perquè seria perillós) se’t retornarà la jugada amb estufits i cares llargues. Els homes pràcticament no riuen, només es mouen d’un costat a un altre com autòmats programats per col·locar-se bé el coll del polo cada vint segons. Els homes busquen. Brega o dona, brega o dona, si pot ser les dos, i si l’una és conseqüència de l’altra encara més, Pugna ergo domina, domina ergo pugna. Busca el més dèbil i  la més ben vestida. Odia les cançons de fa més de tres mesos i odia el local que les esvente. Les dones ballen, encà que siga. De vegades busquen, de vegades no. Si busquen troben i si no busquen han d’empaitar els galls dindis que han desplegat l’arsenal de músculs, músculs encartonats.

A l’eixida només queden homes infectant-se una mica més el cos i provant de barallar-se per qualsevol coseta o més aviat amb algun poqueta cosa que passe per allà. I després que caiga una bomba, per favor, Déu. Resaré.

dilluns, 5 de novembre del 2012

És mentida

La mentida com a pilota de neu no em va. Jo no conec la neu més que en les pel·lícules, en els viatges, els llibres o els videojocs. La mentida, en canvi, és la meua amiga més fidel. Un bon percentatge de la meua vida és una mentida que acabarà en mort, en plors d’alguns i en riures d’altres. Coneixeran la mentida que vaig ser, la mentida que sóc, i provaran de justificar-la com a bons mentiders. La mentida, de vegades, no s’ha de justificar. Simplement la dius, i la pilota de merda, perquè en realitat és això, merda compacta on s’hi adhereix més merda, es fa gran i esdevé un pes incontrolable en les nostres vides. La mentida per no ser rebutjat, la mentida per escapolir-se quan la veritat també serviria, la mentida per no dir que t’agrada cosir o perquè no tens més d’un llençol. Mentim per sentir-nos part d’un tot, per ser diferents al tot, per convèncer-nos a nosaltres mateixos, per ocultar les nostres passions més vívides o per no haver d’explicar-nos més del compte i no arribar a ser pesats. El del costat menteix per fer-se escoltar i es fa pesat, el de l’altra banda diu mentides per desmentir-se després, l’altre menteix per fer riure al mentider que es posa roba de mentida mentre escolten mentides tots plegats a la ràdiodiarivisió. És profund i tradicional, són les nostres arrels.