Recurrències

dilluns, 29 de març del 2010

Proverbi

La disposició regular de les coses i l'arranjament són coses que tinc dins del cap. L'espai que m'envolta no hi té res a veure.

Consell

Si no tens res a dir, més val que calles. Ara mateix no tinc res a dir, i per això aparentment calle.

Jordi

dissabte, 27 de març del 2010

Rima dispondirètica

Quantes vegades ho hauràs de dir
 Quantes vegades necessites dir-ho?
 Quantes vegades ho has de dir i després mirar-me, 
per a veure la meua reacció? 


Quantes vegades necessites informar-me,
 i després mirar-me ,
 i que després jo et desvie la mirada?
 Quantes, fill meu? T'has confós.


 Quanta quantitat de vegades m'hauràs de dir
sense-sentits, paraules antipàtiques
que busquen la complicitat,
quan allò que dius és una cagada?

dimarts, 23 de març del 2010

Per al Reba:

Hi ha una paraula (o una substància, no sabria dir), que li encanta a un amic meu. Eixa substància és blanca, pura i viva, símbol de l'eternitat i la condició planetària, la que ens dóna la vida des de ben xicotets. Fixeu-vos que els nostre cos necessita d'eixa substància per a formar-se del tot. No sabria bé com definir-la: hi ha gent a la que li agrada, i hi ha gent que l'odia. Però eixa substància ha nodrit milers de vides en tota l'existència humana i animal. Hi ha qui sent un repel·lús quan sent la paraula, i es gira sorpresa davant l'actuació d'aquell amic meu. La crida, la crida, apel·lant a la vida, als éssers hipotètics que ell ha creat, i el resultat és una descripció perfecta de l'entorn.

 No recorde molt bé quina paraula és, però la diu a tothora. La gasta, diguem, metafòricament. La diu per a descriure amb una sola paraula la vitalitat, la puresa, l'activitat, i la blancura, i sol referir-se a ella quan alguna cosa li agrada, li emociona o li causa algun tipus de commoció. La simple paraula conté, sense cap prejudici ni fàstic, una nova accepció creada per ell, pel xic del que us parle.

Si existeixen les paraules perfectes i amb tanta significació, aquesta és una d'elles(com a mínim per a ell)

diumenge, 21 de març del 2010

Sensibilitat, delicadesa i independència en un.

Els gats són animals especials, únics. Són animals de companyia que pugnen amb els gossos per veure quin és millor. Però jo no vaig a decidir quin animal és millor per a fer companyia a l’home; hui voldria parlar dels gats, com a animals sensibles i peculiars.
     Una persona pot tindre un gat o més d’un gat de diferents tipus: el que es deixa tocar i el que no. Ambdós són animals que, dins d’un marge de personalitat, tenen un comportament específic que cal destacar.
     Els gats que no es deixen tocar són els que solem trobar pel carrer, en aparcaments, jardins públics o d’altres llocs on puguen sobreviure. Aquest tipus de gat no es deixa tocar per tradició familiar. Són descendents de gats que tampoc no es deixaven tocar, així que ho tenen inculcat des de ben petits. L’única manera de poder transformar-lo en un gat que sí que es deixe tocar és agafant-lo de ben petit. No obstant això, el com fer-ho requereix també una certa habilitat, i fins i tot hi ha gent que els ha convertit en plena maduresa. Els gats que no es deixen tocar no es fien de l’home, com bé he dit abans, per pura tradició, perquè han observat els pares fer-ho i ells xuclen el que veuen, com nosaltres dels nostres. A pesar de no fiar-se, saben que l’ésser humà els pot aportar aliment, així que no ens odien del tot. Només desconfien. Saben demanar el menjar a un humà amb tot de miolades cantants i un poc molestes. Han aprés que l’ésser humà és bo, però que mai se sap quan et poden estirar de la cua. A tot açò, els gats que no es deixen tocar solen anar en grup, més salvatgement units, tots allà en els seus punts de reunió clandestins. Ningú no sap on dormen ni on arriben pels forats dels reixats, ni on tenen els fills. Si veuen un humà passar, se’l miraran amb els ulls de color groguenc, i després de jutjar si hi ha perill o no, correran baix d’un cotxe o dalt d’una tanca. I aquestos, són els vertaders gats, adaptats al medi urbà, supervivents d’un medi que no els ha acabat d’acollir.
     D’altra banda, trobem els gats que sí que es deixen tocar. A cada casa n’hi ha un de diferent: uns van més per lliure, altres no entren a casa... I podríem seguir dient. Però estos gats, a diferència dels altres, sí que es deixen tocar. És més, els agrada que els toquen. Passegen pels indrets elegantment, sense disturbis ni escàndols, esquivant tot allò que poden trobar al seu camí. Siga el que siga el que troben pel mig, ho sortejaran fàcilment i sense perdre l’elegància. Si tenen fam, només han de buscar al seu amo i soltar un gemec finíssim que només l’amo pot sentir, i que comprèn de seguida. Aleshores es posen a menjar, mirant el que mengen, rossegant, separant amb el morro, olorant cada mos i obrint la boca i tancant-la voraçment. Si l’amo està a prop, el gat potser pare de menjar durant un petit instant per a quedar-se mirant amb ulls brillants l’amo i seguir menjant de seguida. Durant l’àpat, pot parar unes quantes vegades, no sols per la presència d’algú que el mira com menja, sinó també per algun soroll inesperat, una mosca, o una ombra que l’ha desconcertat. Als gats que els agrada ser tocats també els agrada gratar-se i refregar-se per les cames de la gent,  i que els acaricien: roncaran agraïts.
     I és que els gats són molt especials. Parlant ara en general, la mirada d’un gat en la nit és màgica. De sobte desapareix i torna a aparéixer en un altre lloc, mirant-te, els ulls brillants, verds, grocs, colors viscosos. Són animals senzills,  i a la vegada complicats. En un parell de segons, pot passar de l’amor a l’odi. Si estan còmodament gitats en el seu lloc preferit i vas tu i els acaricies, t’ho agrairan fins al punt en què creguen que els estàs invadint el territori. Trauran les ungles i tindràs dues opcions: o deixar-los en pau, o espantar-los. O com diu un amic meu, aushar-los. Pots mostrar la teua força amb la veu o el cos, sense tocar-los, o dir paraules com SAPE! per a que se’n vagen corrent a un altre lloc. I, poc després d’aquest confrontament, tot torna a la normalitat; ell t’estima i tu l’estimes.
   
Aquesta entrada no m’ha eixit com volia, però no em desagrada com ha quedat, així que acaroneu fort el vostre gat mentre la llegiu.

dimarts, 16 de març del 2010

Música

Es tracta d'eixa sensació que experimentes únicament amb la música. Però no amb la música imposada, ni coneguda, la música que tu mateix, amb ajuda, compons. Instruments de batalla, percussió, veus tallades i tararejants, i un grapat de bon sentit de l'humor. Es crea un vincle màgic, unes línies que ixen dels nostres cervells i es dipositen en el cervell de l'altre, obtenint així una connexió que ens ajuda a tots a seguir el ritme, les pauses, l'estil, aprenent cada ronda d'acords una cosa nova que fer, un nou detall que aportar.

divendres, 12 de març del 2010

Mecaguenlapoliastra

Ara mateix ens trobem en un altre món. Som persones definides per uns centenars de fotos, uns escrits, una edat potser fictñicia, i no ens trobem a nosaltres mateixos. Autoritats, perquè no pareu de molestar? deixeu.nos viure la nostra vida, no farem res malbé. Si a tots els tracteu tan malament, l'única sensació que provocareu serà oix. M'encanteu, sou unes persones magnñifiques, si senyor, sempre amb el vostre uniforme, la vostra placa i la vostra autoritat. I jo ho sent de veres, que sou uns desgraciats sense cervell, agafats nomñes per endoll i cagalloneries

dijous, 11 de març del 2010

Sabries tu dir?

No sé com farem per a desfer-nos de tota aquesta patranya que inunda les nostres vides. Ens asseiem als bars, ens prenem cerveses, i conversem sobre coses que no podem canviar. Esports, pel·lícules, llibres, política, persones... Infinites. No les podem canviar! Tant de bo poguérem canviar-les!

Per què ens lleven minuts de la nostra vida estos afers? Un mateix, en la seua individualitat, pensa, s'abstrau i trau conclusions que poden ser encertades o no. Però de veritat calen aquestes conclusions? Per a què serveixen? Per què volem entendre tant tot, i opinar? Per quedar com a persones informades, cultes, llestes, davant de la gent? Potser alguns.

Però, de veritat, caldria que invertírem més temps en assumptes, o bé més tribals, o bé més profunds. Qüestionar-se les coses és un acte entretingut, que no fàcil, però respondre-les és massa fàcil, aparentment, i no és tan entretingut. I menys si no tens raó.

Ara, el que ens queda és cagar-nos en tot. Sí, heu sentit bé, tot l'escrit d'abans es resumeix perfectament en una frase: me cague en tot.

dilluns, 8 de març del 2010

Prova si vols

Un dia de pluja normal i corrent. El carrer infestat de cotxes, els vidres dels acaparadors banyats, els tendals farcits d’aigua que les dependentes buiden amb pals de granera. Eixe dia isc de casa, mire al voltant i respire l’aire de pluja. Fa bona olor, m’agraden els dies de pluja. A més a més hui és un dia de pluja molt especial, d’eixos en què l’aigua es deixa caure lentament a través de l’aire i es posa suaument en el teu jersei  sense deixar ni rastre.
El cel és gris, ple de núvols, i s’ennegreix a mesura que passa la nit. Els dies de pluja són nits eternes, sempre he pensat. La humitat i el fred que es calen per baix de la roba no tenen preu. Sempre m’ha agradat intentar que ni un raig de frescor penetre el meu anorac.
Però, autoritats, jo tinc una pregunta, ara que he deixat clar que els dies de pluja m’encanten.
I la pregunta ve des d’un fet quotidià i vital com és el de l'excreció. Resulta que l’home ha inventat(no sé qui ho ha inventat ni m’importa) un aparell que fa que tot siga més net en les nostres còmodes vides. Consta d’una tassa i una cisterna. No sé molt bé com funcionen les coses per allà dins, però sí que sé que quan estires de la cadena, ix aigua i s’emporta el teu pixum. Això és perfecte.
La meua pregunta s’apropa, però abans us he de fer una comparació: l’home ha creat indrets on hom pot empomar les rereguardes, i, còmodament (per elecció seua?), realitzar l’acte tan gustós que solem denominar cagar. Llavors, penseu, el que molesta és l’olor de la merda, la textura, el color, el prejudici? Estic d’acord, totes aquestes coses molesten a l’ésser humà, entre altres, i no sols als humans. L’aigua s’ho empassa tot, i ja no ho tornem a veure. La meua pregunta és:
Per quina raó no es pot pixar ni cagar en la via pública a altes hores de la nit si està plovent, i, donades les regles socials sobre les excrecions que ens poden perjudicar, no seria més fàcil regular aquest acte, convertint-lo en normal, usual, o legal?

Ja que aquesta pregunta no rebrà resposta, us explicaré que la pluja, dins d’un cert grau de força, pot endur-se la merda més dura que cagues eixe mateix dia, i no parlem ja del pixum. Tornaríem a ser éssers vius del planeta Terra, posat que de moment sembla que som éssers mig-vius del planeta Errat.

divendres, 5 de març del 2010

Es paga i és teu.

T'importa molt el que jo compre? O és que només ho fas de la ràbia que t'ha donat que em pose davant de tu en la cua de la caixa del supermercat, vella loca?

dilluns, 1 de març del 2010

Fatu

Passatge hipnòtic de les vies
     
    Paisatge de vianants egòlatres

         Puntes de sabata ennegrint el blanc

             Maletes, decors

                  Espies de la nit ocults,

                                          un pas de zebra desgastat