Recurrències

dissabte, 30 de maig del 2009

Recordeu-me!!!

Han sigut quatre anys. Un període equiparable a nivell olímpic, electoral, deportiu, futbolístic, etc. Però la diferència ha sigut la gent que ha participat. Una classe amb la que he congeniat a la perfecció, amb moments dels que mai s'oblidaran. En aquestos quatre anys m'he vist créixer i he vist créixer els meus companys amb mi, companys que, amb més confiança o menys, han interactuat en el joc de la vida escolar, la vida en què l'aspiració màxima és que un prfessor haja faltat per a poder disfrutar d'uns 45 o 50 minuts de relativa llibertat. I és en eixos moments quan es consoliden els enllaços amb aquelles persones... Conversacions, jocs de cartes, cançons, el que siga serveix per a fer una amistat. Encara que també es trabava amistat en les pròpies classes, parlant en veu baixa amb el del costat, passant-se paperets amb manuscrits poc legibles que al final acababes dient-los per mitjà de la veu, creuaments de mirades, momentanis però certs i penetrants, risetes descontrolades, mots a professors, imitacions vulgars d'aquestos, jocs a classe... i un gran etcètera interminable. "Poc a poc els nostres ulls de xiquet s'anaven convertint en els ulls de qui ara som". Gran frase pronunciada per Francisco Javier Ranchal ahir, al Pere Maria Orts i Bosch., en una cerimònia plagada de sentiments, de records, de nerviosisme, de nostàlgia. Una cerimònia en què ens consolidavem com a persones, com a personetes, com a pardalets que ja han aprés a volar i els toca enlairar-se en el perillós món de la supervivència. A partir d'ara ens perdrem els uns als altres de vista, o no, i començarem una nova etapa carregada de responsabilitats.

Aquest any, en 2n de batxiller, m'he adonat del valor de la amistat que abans no el tenia com a alguna cosa tan important, i he conegut gent que val molt, i els que coneixia ja, que també valen. Dels primers, dir que m'arrepentisc de no haver-los conegut abans. Dels últims dir que espere que la nostra amistat seguisca i que no perdem el contacte a pesar dels nostres diferents camins.

Gràcies a Àngel, Alejandro, Liam, Marc, Laura, Mireia, Laia, Fran, Estela, Marilén, León, María, Sergio, Almu, Alba i Laureta per haver estat ahí tot el temps, i gràcies a Esquerdo, Muela, José, Gemma, Ana, Vero, Marta, MariJ, Marina, Irene, Tamara, Leti, Julia, Jessica, Inma, Fiamma, Rocío, Eva, Bonny, Sara, LAura, Tati, Xinxin i Jorge per haver-vos donat a conéixer i per haver passat estos últims moments amb vosaltres.

La generació del 91 del Pere Maria, la millor.

dijous, 28 de maig del 2009

No em preguntes què és

Bé, i allà anava jo, disposat a fer una cosa que duia setmanes desitjant; a més que era una cosa divertida, en podia traure pessic. Però vet ací que de sobte, montades sobre una granera amb voladora, dues bruixes m'han tirat una maledicció i m'han impedit fer allò que estava fent des de feia menys d'un minut. I, fos en sentiments de penedicció i d'impotència, me n'he anat allà on mai havia estat des de feia tant de temps... He recorregut tots els canals de la desesperació, de la incomunicació, i finalment...no m'he reconegut.

dimarts, 26 de maig del 2009

Dos al·legories

UUI! Quina sensació! Em queda només un examen relativament facilet i ja estic començant a notar les coscanelles de l'Acabar.

Sí, l'Acabar, un ésser que et visita tots els finals de curs, uns dies abans de que et donen les notes. Va disfressat amb uns pantalons curts, una samarreta de tirants i unes ulleres de sol. A les mans porta l'alegria materialitzada: llepolies, joguets, ulleres de bussejar, una ampolleta amb sorra de platja... Les seues sabates són xancles de dit, eixes que estan compostes per un tros de plàstic i dos tires que es passen entre el dit gros i el del seu costat. La seua cara és de la més simpàtica i donada a confiar-hi, a més d'estar tan morena d'haver-li pegat el sol que pràcticament les seues ulleres es camuflen. Arriba sense avisar, quan menys t'ho esperes, encara que es diu que alguns grups de gent compten els dies que queden per a que arribe. Però ella arriba inesperadament, creant il·lusions als cervells dels més despistats i dèbils, creant imatges de platges, mars oberts, gent divertint-se, cerveses fresquetes i totes aquelles imatges que se us puguen esdevindre. Però a aquells que cursen 2n de Batxiller els arriba més prompte, encara que acompanyada d'un altre esperit un poc més malèvol: El Nervi. Recobert de suors gelats i amb calfreds i picors a les mans, arriba també sense avisar, normalment a tots aquells que van a fer la selectivitat, i es clava dins els cossos d'aquestos, fent nucs allà on va. L'estómac és un dels seus llocs preferits per a fer nucs de nerviosisme, així com també li agrada provocar a l'ésser humà a rossegar-se les ungles o a fins i tot tremolar en casos extrems. Emboira els cervells, els fa pensar coses equivocades i fa funcionar les mans amb gestos ràpids i ansiosos. Més tard abandona el cos de la següent manera:l'humà en qüestió exhala un suspir que el fa eixir disparat, alliberant així a la persona, encara que deixant-li un rastre de nerviosisme al cos. Quan es produeix aquest suspir, El Nervi de seguida busca un altre cos on submergir-s'hi, i allà comença la seua feina de nou.

A mi, de moment, només m'ha agafat el primer, però estic segur que aquest dissabte, o posem-li diumenge com a màxim, començarà a agafar-me la picor i caldrà que comence a estudiar com un boig. BoIg! BOOOiiGggGG! aAAaAAAh! (No estic boig)

dilluns, 25 de maig del 2009

Viva España con honra

Demà tinc l'examen final d'historia d'Espanya. Si l'aprove, gaudiré. Si no, ho passaré un poc mal abans de saber si el consell avaluador, o com es diga, m'aprova. He estudiat prou, encara que crec que no lo suficient. Però el meu desig de les orles i d'acabar l'institut és el mateix que em lleva les ganes d'estudiar. Quina paradoxa. És aquest sentiment el que em lleva les ganes d'estudiar, però alhora el que em pot llevar l'oportunitat d'acabar. I em ric d'aquest fet. El peix està venut de nou, no m'apetix repassar més. Ja he tingut prou amb aquest cap de setmana. Que si Franco per ací i la guerra civil per allà... Interessant, però agotant. I el divendres les orles, i a disfrutar!

Espere que Lola siga bona i mire amb ulls aprovadors el meu exàmen. Si no, no sé que li faré. Potser li regalé un pernil o un cabàs de llimes, no penseu malament.

dissabte, 23 de maig del 2009

Concertet

Feia temps que no anava a un concert d'este tipus. L'ambient de gent "del rollo", valencians, xiques guapes, música molt bona i estupefacients en abundància. Una bona mescla, ahir a Polop de la Marina. Gatxull, Inseminació i 121 decibels actuaren a la plaça de la Purísima, espectaculars per al meu gust. Vibracions, una xirimita, una trompeta, un trombó, un xic multiús amb monyo llarg que canta molt bé, una guitarra i percusió; la suma d'aquestes coses formen Gatxull, un grup que vaig descobrir quan vam tocar amb ells i que, curiosament, el cantant que us esmentava és germà d'una amiga meua. Agostí, que es va incorporar fa poc, li dona amb el fiscorn un toc molt fresc al grup, i, en general, m'agrada molt.

d'Inseminació, que cal dir, un grup al que he acompanyat un parell de vegades amb el baix per tal de solucionar-los la papereta, i que també m'agrada. Ádemés, des que han afegit vents al conjunt, la cosa sona bestial. Un guitarra solista molt àgil, un bateria al que vull molt, un cantant amb molta labia, el baixista que ahir no vaig reconéixer per la seua tallada de pèl, i a tot açò tres vents molt potents i Domingo a les rumberes i les congues. Molt bons, creen molta festa i la gent es mou per ells. Ahir, no sé com, vaig tocar una cançó amb ells, la de Batiste Ceba, de la Gossa Sorda, la qual em va passar volant perquè no me la sabia massa bé. Però res, va estar divertit.

I és que m'encanten estos concerts. Ja no només per la música, sinó per la quantitat de gent que veus única i exclusivament en aquestos events. Et retrobes amb gent que no enyores però que t'alegres quan la veus. I coneixes a molts més. I els coneixes espontàniament, ja siga perquè li has tirat el cubata, ja siga perquè estàs pixant al seu costat.

I disfrutes, perquè per una vegada no eres tu el que està dalt de l'escenari pringant.

dimecres, 20 de maig del 2009

Sí, ho sé...

I ací estem de nou. Mentre em passejava per "La sombra de un nogal", "El racó d'Agostinet", "Olora la pluja", "Oyendo el silencio", "Coses que dir" i algun que altre més, m'han agafat ganes de restaurar el blog. Però ara mateix no sé què escriure. Estic d'exàmens finals i m'envaeix una sensació d'agobio a la vegada que de tristesa, doncs són els últims exàmens que faré al meu institut, l'IES Pere Maria Orts i Bosch, on duc des de 3r d'ESO i on he passat moments inoblidables. He conegut molta gent, han passat moltes persones de llarg que quedaran en la meua memòria. Altres s'han consolidat com a vertaders amics, a uns altres encara estic esperant i desitjant coneixer-los, a altres crec que els conec però no és així, etcètera etcètera. Molts professors que m'han ensenyat, ja no només coses teòriques i pràctiques d'assignatures irrelevants, sinó d'assumptes que m'han fet anar veure la llum a poc a poc de la vida en sí. I ara, ací estem, a pràcticament una setmana de que s'acabe el curs, un curs en el qual em sembla que he fet més faena que en tota l'ESO junta, amb tants moments, tantes persones de la meua generació que he conegut, i he compartit amb ells moments tan difícils de definir que m'arrepentisc de no haver-los conegut abans. El divendres que vé, les orles! Quin gust. I quina pena separar-se de tots.