Recurrències

dilluns, 28 de maig del 2012

Cul-turisme

La plaça està a parir. Persones de tota mena la travessen, amb problemes, de banda a banda. S’arremolinen al voltant del quadrilàter dels músics asseguts a cadires poc esponjoses, que miren les partitures als faristols de fermesa 2 en una escala de 0 a 10. La majoria de la gent escolta la música, no per voluntat, més aviat per circumstàncies de la vida, per casualitat, passava per ací i m’he trobat un concert d’una unió musical que ni sabia que existia. Escolten la música sense desatendre la seua màxima prioritat: eixir de la plaça. Els músics suen, és agost, porten ulleres de sol, fa calor, s’arromanguen les mànigues de la camisa. Alguns familiars i amics dels intèrprets, per descomptat les autoritats, seuen en cadires blanques de plàstic. Tots volen creuar, i la música, tot i que ara mateixa sona un forte d’una peça de Wagner, gairebé no se sent. A la plaça hi ha un bar que emet tot de dringar de copes, colps de cafeteres i crits de cambrer. Una dependenta fa girar la manovella per treure el tendal mentre uns individus parlen desaforadament sobre el preu d’una cartera de cuir. La música segueix sonant, ara un flautista fa un solo lent, relaxant; està nerviós però poca gent llevat dels que el coneixen poden parar-se a pensar com de nerviós pot trobar-se el xic ros que té a les mans un tub metàl·lic que fa sonar amb la boca d’una manera molt estranya. Sona una nota llarga—això és un calderó, pensa l’erudit— carregada de gong, i en el precís moment que la vibració s’ofega, un silenci diminutiu envaeix la plaça. La dependenta deixa de pegar-li voltes al tendal, els cambrers es giren amb la safata a les mans, els individus deixen de discutir, la gent que camina para en sec, i, ara sí, miren als músics, que fan cara de calor, i tots plegats es posen a aplaudir. El director va aixecant els solistes, i mentrestant, Mariano li diu a la dona, sense escatimar en veu:

Venga, Mercedes, aprovecha, aprovecha ahora, que se han parao todos!

dilluns, 14 de maig del 2012

El que fèiem quan no miraves

La visita al rebost no el va deixar igual. La iaia no tirava res. Infantesa en el Tang caducat. Uns cigrons de l’any de la picor. Sopa de polseta en sobre descolorit. El Tang? “Això no caduca, fill”, era la filosofia. Les iaies… Quan menys t’ho esperes et fan riure. Un humor, podríem dir-li etern, el de les iaies. Un humor que no entén de modes, ni d’americanismes, descontaminat de l’internet, dels vincles moderns. Pudorós, sense complexos, amb els seus límits; mai no sentiràs dir a la iaia dir paraulotes ni faltant al respecte a Marta del Castillo o a Madeleine. El Tang seguia allà, caducat del 90, un any abans de nàixer ell. Quaranta anys en el rebost, quasi res. Encara recorda l’acudit aquell del “segons com caiga”, o el de l’ase belitre que està baix la trona… Encara recorda quan la única diversió dels néts a casa de la iaia era entrar al rebost i trobar l’aliment més caducat. El Tang s’emportava el pato, sempre, i mai es cansaven de trobar-lo, allà arraconat. Tots tres albergaven l’esperança, algun dia, de poder trobar quelcom encara més caducat que el Tang de llima. Ben mirat, cap dels tres no desitjava reemplaçar eixe semi-déu de pols cítrica per cap altra espècia ni llegum caiguda en l’oblit, però seguien, seguien fent la pregunteta, amb veu de pardalet i quasi a cor, que per què no ho tirava ja, tot això. La iaia mai volia parlar-ne, però no s’enfadava. Els enviava a jugar amb la gossa, la mig revestien de dàtils canaris, la pobra estava vella…Després feien guerra de cítrics (i pinyes també) al bancal, i el més menut sempre tenia por de la reacció maternal en veure totes eixes taques. Després arribaven els pares, amb el consegüent berenar a la cuina, mentre el café es prenia al menjador amanit de converses serioses. Comprovat el Tang, cridaven per telèfon a algun número que havien sentit a la televisió amb alguna cançoneta o melodia apegalosa, i la bronca de l’oncle pel pagament de la factura. En efecte, eixe rebost amagava molt més… El Tang seguia impassible, obert el cartró, un sobre per a quatre. Berenaven ensaïmades o rosquilletes, orxata i fartons, tot amb la por de la caducitat, amb la mania eixa de mirar sempre la data, trapelles, buscant la ridiculització de la pobra iaia, infantils, els pares adoptaven la filosofia del “això no caduca”, per posar-se del seu costat, estos xiquets com són, en lloc d’ajudar, blablabla… El cas és que s’ho menjaven tot i encara repetien, la paella tan bona però per alguna estranya raó els cigrons duríssims.

—Mira, Llúcia, ací m’entretenia jo amb ton pare i el cosí. Buscàvem…

—He aconseguit l’estreleta, per fi! Iupi!M’han donat el súper saltador!

Podria ser que la màquina estiguera consumint-nos de tal manera? Quina era la fórmula? Quina era la fórmula de l’èxit de certes activitats? Podien conviure la individualitat de la màquina amb la col·lectivitat de la caducitat? Res no es podia fer, ara amb el café a la mà, parlant de coses serioses mentre els fills berenen.

—Mira, ala! Què és açò? Albert, corre, corre, mira lo que he trobat!

dimecres, 9 de maig del 2012

Aparaula’m

Xiular sempre m’ha agradat. Quan en vaig aprendre, en tercer de primària, ja em tiraven de classe per fer-ho. Però era involuntari!

No sé si coneixia la paraula abans d’aprendre a fer-ho, segurament sí, però la paraula ha acompanyat l’acte durant tots els anys. Saps xiular cap a dins? Doncs t’has tragat el pet! Cavaller xiulador, músic de quadra. Qui canta a taula i xiula al llit, no té el seny ben acomplit.

Però em cridava l’atenció sobretot quan, fent un aperitiu, arribava mon pare de fer qualsevol cosa i deia: ja t’ho has xiulat? No m’has deixat res! I havia d’omplir de nou el plat de cacauets, mentre xiulava un passacarrer de xirimita.

logoany

dilluns, 7 de maig del 2012

Tauró

No feia mala olor, aquell apartament. S’havien assegut a un sofà, tots tres, mentre esperaven que Tauró —així es feia dir— apareguera, potser, carregat de material. Els dos acompanyants de Carla —o millor dit, els qui l’havien portada fins allà— es miraven amb els ulls rojos, les mans als genolls i observant els artefactes estranys que hi havia escampats per estants, tauletes i vitrines. Carla també s’ho mirava, una mica més nerviosa que ells, però més atenta: per què serviria eixa mena de granoteta fluorescent de damunt la televisió? Que tampoc es quedava curta, tota envoltada de jocs de Playstation i de Wii, plens de pols, per descomptat. Els altres dos seguien esperant, un d’ells expulsant fum de vés-a-saber què, gairebé sense fixar-se en el teclat electrònic que s’albirava per la porta d’una habitació. Ja l’havia vist, la Carla, quan encara eren de peu, però ara que ja estaven subjectes a les cadenes d’un sofà, i més encara a les de la cortesia i el protocol, no podia agafar i aixecar-se, simplement per veure aquell teclat! Decidí, doncs, de pensar en com seria la persona que hi vivia, que els atendria en uns instants. Per la granoteta fluorescent, de seguida li va posar una edat compresa entre els vint i els trenta. Per descomptat, els videojocs animaven a corroborar-ho, polsosos, sí, però ja se sap, les drogues són així. Li posà els cabells llargs. No sabia per què, però ho intuïa. I segur que anava de negre, o d’algun color o combinació poc mirada. I potser…
Els companys giren el cap quan el veuen. Ells ja el coneixien, però. Tauró, cabell llarg, uns vint-i-sis anys. La roba còmoda, xandall blau marí. Porta una caixeta de fusta que col·loca damunt la tauleta per després començar a repartir el material. Carla es sorprèn de totes les substàncies que va traient, pacientment, de la caixa: rodones, en pols, planes, esnifades, per punxar-se, de contacte… Quan ja les ha tretes, encara es genera més al·lucinació quan desenfunda un llibre diminut de papiroflèxia de la butxaca.