!

Hui t’has de gitar net, net de tot pensament que puga interferir en el transcurs dels somnis blancs i paradisíacs, per això has d’abocar tota la merda que portes al cap a un contenidor perfumat. Però per molt que buides l’únic que fas és omplir-te.

:( :)

T’alces un altre dia i et fan acabar de creure que estàs boig. I de fet ho estàs, com tots els altres, però tu ja ho tens assumit i qualsevol dia el sol sortirà per l’altra banda i vindran a buscar-me els meus vertaders pares els alienígenes. Ells només volen remirar-te i reafirmar-se en la seua cruesa, en la seua simplicitat, creu-me, a tu també t’ho fan, i aleshores arriben les guerres que recitem de carrereta com si no foren més que paraules quan en realitat hi va haver molts bojos implicats.

:) :(

T’alces de matí pensant-te un tot diferent perquè somrius a bondó i fas més gestos amb les pinces però segueixes tenint el mateix cor podrit i arrogant desagraït de sempre, i en el moment en què te n’adones pares de somriure i de fer gestos i encetes de nou l’odi al món. Tanca’m en una urna insonora de vidre i deixa’m pansir-me lentament mentre veig el teu egoisme amerar les neurones de les persones i explota, tot de borumballes als meus ulls just abans d’anar-me’n a cloure els forats, és el meu punt màxim de repugnància angelical de llençols perimètrics de pau i menfotisme. Ni una puta ganyota ni somriure, pura maquinària, el moment ideal per a escriure.

Calfada de cap

[A les pel·lícules el dolent té unes motivacions ben clares que el porten a fer el que fa.]

 

 

Un xiquet camina sol pel pati de l’escola, juga a ser un superheroi, i es caga damunt. Plora perquè li apareix un sentiment (a banda de l’altra cosa que li ha aparegut), una sensació contraposada: ho diria perquè l’ajudaren, el canviaren, li donaren una solució al problema pudent i no ho diria per no molestar, perquè no es rigueren d’ell, perquè no li posaren uns pantalons grocs de la filla del conserge.

La cuidadora es caga en tot quan el veu plorant recolzat a una columna gratant-se intermitentment les anques, però també es debat entre dos sentiments, sensacions contraposades: l’ajudaria perquè li vol fer el favor, li fa pena (i pudor) i vol ser solidària amb ell. A més, és la seua faena. No ho faria per no tacar-se les mans de sang (v.g. merda resseca), per poder-se fumar el cigarret tranquil·la mentre un altre es dedica a descobrir un pastís amagat amb forma d’hamburgueseta encara calenta dins d’uns calçotets tan xops que han trascolat la marronor al xandall del xiquet.

Efectivament, pantalons grocs. Efectivament, hi-hi-hi, ha-ha-ha.

Igual que la merda filtrada des dels calçotets al pantaló podem traspuar els pensaments d’un xiquet a un xicot.

 

 

 

[I aleshores arriba l’heroi i li escapça els plans.]

Noves perspectives

Gràcies a Boomer que em vaig salvar! Van ser dies intensos els de la gran ciutat, i encara ho foren més els del traspàs cap a la ruralia. Quan no feia un vent que tombava branques i escampava la pols del camí, feia una xafogor insuportable, capaç de convertir un cigarret de xocolata en un bassalet parlant —ja en vaig conéixer un que no va fer cas de la tradició arrelada de no¨visitar països extremadament càlids.

Un món a banda, el dels cigarrets de xocolata. Pobres, ja em salvaren un dia i no n’he tornat a veure cap. Mentre jo caminava cap al poble on m’enviaren els refugiats aquells, la cançó del caminant i altres del cançoner popular cigarretaire em venien que ni apegades. M’arrecerava entre els matolls si hi veia alguna fera o humà, caminava de dia i dormia de nit, fins que vaig arribar a un poble que, tal com me l’havien pintat des de la ciutat, i jo que venia d’allà, doncs era petit. Però als meus ulls —penseu en la proporció dels edificis humans— tot seguia sent immens.

Era un poble amb prou activitat de llepolies perdudes, rodamóns del temps en què els humans només eren paraules llançades al vol, propícies a la riallada dels escèptics i a la tremolor dels crèduls. Parlant amb uns i altres —dos caramels de carrossa, una boleta picant i un xiclet a punt d’assecar-se— vaig arribar a la conclusió que el millor era anar al temple dels humans.

Arribat a l’església, després d’estar a punt d’endinsar-me en un local ple de persones fent gatzara, tots observant una pantalla, em va atendre un dels personatges més peculiars que he conegut en els meus viatges.

Era rosa per fora i blanca per dins, i es feia dir Marshy. Tova com ningú, s’encarregava de donar allotjament a viatjants i a dropos en l’església del poble. Em va contar que hi havia llarga tradició caritativa en aquella església, i que ella n’era la màxima responsable. Feia lloc als qui volien passar la nit i guaria els malalts lleus. La condició fronterera i la presència d’un port marítim feien d’obligada visita aquell poble.

—El problema —em deia— és que últimament han anat apareixent exiliats, restes de batallons fragmentats, famílies completes que fugen dels problemes de la ciutat, allò de la guerra… No hi tindràs res a veure, tu, no?

Aclarit el tema de la meua neutralitat, ens vam atracar a un lloc més íntim, on jeia una de la raça de Marshy, sa germana Mally. Eren núvols dolços, una llepolia tova, agradable, tal vegada neutra, però amb una característica important: si la cremes, es fa més bona. De fet, Mally tenia un tros encongit i ennegrit, causa probable de la inseguretat i sobrietat que li emanaven.

Em van donar un raconet per descansar del meu llarg viatge, propet d’un rajol vermell que roncava profundament. Com que no podia dormir, vaig elaborar un projecte d’actuació per als dies següents.

Transcendències

Em ve de gust escriure. De què? No ho sé. Quantes persones hauran fet aquesta reflexió al llarg de la història del nostre món, i dels altres mons… Qui s’estarà sentint com jo ara? Qui estarà assegut cara a la pantalla pensant en les matèries més obscures de la vida, com per exemple, les relacions entre humans? Saber-ho tot és el pressupòsit. No saber res és la realitat. Sembla que quan formes part d’un grup ja ho has de saber tot sobre les persones que el formen. I ells tot sobre tu. Ets no sé qui, de no sé on i vesteixes d’esta manera, i per tant, ets això. Som el que ens fan. Però som el que ens fem, també. Si hui no haguera portat una bufanda excessivament llarga potser aquella rossa no s’haguera fixat en mi. La qüestió no era la bufanda de colorins, era el xandall mostós.

Faria una poesia dedicada a la persona més bella i  simpàtica del món, però no em porte bé amb ella. No em (com)porte bé amb ella, la tracte molt malament, no li faig poesies i se m’enfada. Tan guapa i simpàtica, que em sembla robòtica i no m’agrada.

Sempre he desitjat ser un robot, i està mal dir-ho perquè no se’m complirà, però sempre demanava eixe desig en les ocasions d’estrella fugaç, aniversaris o nits de Sant Joan. Fabricar, caminar, obeir a l’amo. Però quin robot voldria ser jo? Un robot gegant rebenta-tot, potser? Un robot capaç d’arreglar els problemes de la gent? Un robot amb memòria infinita? Etcètera i m’estalviaré ser políticament incorrecte.

Més tard he desitjat que els humans fórem tots robots, que no ens haguérem de preocupar per totes aquestes coses que no ens deixen dormir. Què soparé? AAh, sóc un robot, fora problema. Com em dirigiré a la fornera per dir-li que vull una barra de pa? Em dirà que estic molt fadrí? Em preguntarà com està ma mare? Em dirà que fa molt mal oratge? Se siente, sóc un robot, i ella també, paga i calla.

El problema vindria amb el romanticisme robòtic: “Un dia vàrem tindre sentiments, reivindiquem-los”, i tots es posarien a imitar el plor, el riure, el neguit, l’enuig.

El que fèiem quan no miraves [m]

Més tard ens vam dedicar a cridar al 0200 per veure com la iaia despenjava el telèfon i s’estava una estona dient: “Diga? Diga? Quién es?” Semblantment fotíem a la gossa col·locant-li dàtils i ametles al llom, esperant que se n’adonara i s’ho espolsara tot d’una. Corríem darrere dels gats i els furtàvem una cria que posàvem a viure dins d’un castell d’Exin. A Curro l’alimentàvem amb un comptagotes de llet i li posàvem a prop un auricular amb música clàssica. Quan dormia, tornàvem al rebost a veure el Tang caducat, o ens servíem gelats prohibits facilitats per la migdiada dels adults. Vam rebentar el camió de joguet que ens havia complagut de xiquets contra la paret del corral dels coloms, amb la esperada esbroncada de l’oncle.

Quan ens renyaven ens disminuïen. Asseguts a les escales que munten a la piscina, soltant sospirs durant hores, fins que arribava la iaia, la protectora amb una safata regeneradora d’orxata i fartons. Abans que es fera de nit voltàvem pels bancals i trobàvem botelles de vidre i altres coses que els cotxes llançaven des de la carretera, entre les quals una revista pornogràfica que contenia una ídola nueta anomenada La tuerta, convidadora a vessar les nostres baves i a gratar-nos el piu per sobre el pantaló.

Abans de sopar tiràvem de televisió i tot això que ens passava ja no ens ha tornat a passar.

Psicoaventura espaciotemporal

Un poble, dos pobles, quatre pobles. Passava hora i mitja i jo seguia mirant la foscor de les finestres, i el meu destí ja era lluny, i jo igual de feliç. Em va alertar la dona del telèfon: “Si, ya hatze una horra que hiemos pasado Nargotia, así que me faltarrán unos quinze miniutos”. Escalfor de galtes i tira cap a la porta. Un poble de mala mort, un treballador de mal somriure: A Nargòtia? Demà!

Primer pensament relaxa’t. Segon pensament tinc fam. Tercer pensament suïcida’t. Quart pensament a perdre el màxim de temps.

Caminar, caminar per un poble tirant a lleig amb pensament de captaire que vol arrecerar-se en qualsevol cantó havent sopat unes costelles recalfades i pa amb tomaca. —¿Olivas? —Sí. —¿Negrras? ¿Verrdes? —Em, verdes. Mala tria.

Caminar, caminar per llocs on no visca gent i així no em podran veure, podria fer-me un bivac amb els cartells electorals, podria agafar un taxi i pagar no-sé-quant, podria entrar en la casa enrunada.

Ninonino! Policia. Hola, què fas per aquí? No, és que, snif, snif, vinc de… Balancré, i el tren, jo volia a Nargòtia però el tren, sóc estudiant, no sé què faig per ací… Document d’identitat i la motxilla. No hauràs estat fent pintades per la zona? No. Segur? Segur. Seguríssim (però amb veu hiperinsegura). Doncs on vas? No ho sé, estic perdut. Llavors per què no et clavem a la presó i així dorms gratis? No, això últim no. Vine.

Tren. Shaca-shaca pi-piii(mai no he sentit un tren fer aquestos sorolls, altrament). Un filípic em deixa entrar en el tren que neteja, a canvi de res. Em pose totes les samarretes que porte a la bossa, tots els calcetins, caputxa i amb els calçotets no sé què fer. El meu mòbil s’acaba de morir.

Un ciclista amb un gos espera a fora combatent el fred amb arts marcials i jocs canins.

Els llums del tren encara són encesos.

La solitària figura encaputxada encara fa un parell de mots encreuats aprofitant la llum.

La llum se’n va i a dormir en un tren parat i a fosques. De matí el maquinista em pregunta What are you doing here?

Discoteca

Si no portes camisa i sabates et miren mal els del cos esculpit i intenten fer-te ensopegar. Si mires a terra, també. Si intentes ser simpàtic amb un desconegut (ja no desconeguda, perquè seria perillós) se’t retornarà la jugada amb estufits i cares llargues. Els homes pràcticament no riuen, només es mouen d’un costat a un altre com autòmats programats per col·locar-se bé el coll del polo cada vint segons. Els homes busquen. Brega o dona, brega o dona, si pot ser les dos, i si l’una és conseqüència de l’altra encara més, Pugna ergo domina, domina ergo pugna. Busca el més dèbil i  la més ben vestida. Odia les cançons de fa més de tres mesos i odia el local que les esvente. Les dones ballen, encà que siga. De vegades busquen, de vegades no. Si busquen troben i si no busquen han d’empaitar els galls dindis que han desplegat l’arsenal de músculs, músculs encartonats.

A l’eixida només queden homes infectant-se una mica més el cos i provant de barallar-se per qualsevol coseta o més aviat amb algun poqueta cosa que passe per allà. I després que caiga una bomba, per favor, Déu. Resaré.

És mentida

La mentida com a pilota de neu no em va. Jo no conec la neu més que en les pel·lícules, en els viatges, els llibres o els videojocs. La mentida, en canvi, és la meua amiga més fidel. Un bon percentatge de la meua vida és una mentida que acabarà en mort, en plors d’alguns i en riures d’altres. Coneixeran la mentida que vaig ser, la mentida que sóc, i provaran de justificar-la com a bons mentiders. La mentida, de vegades, no s’ha de justificar. Simplement la dius, i la pilota de merda, perquè en realitat és això, merda compacta on s’hi adhereix més merda, es fa gran i esdevé un pes incontrolable en les nostres vides. La mentida per no ser rebutjat, la mentida per escapolir-se quan la veritat també serviria, la mentida per no dir que t’agrada cosir o perquè no tens més d’un llençol. Mentim per sentir-nos part d’un tot, per ser diferents al tot, per convèncer-nos a nosaltres mateixos, per ocultar les nostres passions més vívides o per no haver d’explicar-nos més del compte i no arribar a ser pesats. El del costat menteix per fer-se escoltar i es fa pesat, el de l’altra banda diu mentides per desmentir-se després, l’altre menteix per fer riure al mentider que es posa roba de mentida mentre escolten mentides tots plegats a la ràdiodiarivisió. És profund i tradicional, són les nostres arrels.

De veres ho voldríem?

No li agrada aquest món, ni fer teatre cada vegada que va a escola, al metge o al teatre. No li agrada haver d’explicar-li a la mare el que ha fet durant el dia, ni dir-li què ha dinat. No li agrada aquest món ni l’autobús que l’arreplega prop de casa per dur-lo al col·legi. Tampoc no li agrada quan ha de tocar en l’audició de nadal només perquè els pares vegen que han fet bé d’invertir en classes de serpentó. Odia que el canvien de roba quan toca, ell només vol els seus calçotets d’Hèrcules i la samarreta de Pokémon. No li agrada que li pregunten si “te’n recordes de mi”, i menys haver de dir que sí quan és que no.

Li agrada, en canvi, xafar bassals i pujar-se als arbres i fer-se l’adormit perquè el porten del cotxe al llit. Menjar amb les mans, agafar sabaters, dir impermeambre o tentempieso. Furgar la bossa de la mare quan no el veu, pensar que l’estora del menjador és una illa o una barca. Dir mentides per quedar en bon lloc, pessigar el  braç propi o aliè per veure quant aguanta el dolor. Li encanta el pijama de Mickey per fer batalles de coixins i jugar a playmòbils després d’un bany amb ells. Demanar postres als restaurants és pràctica tan agradable com dibuixar monstres a una llibreta i posar-los noms, funcions i habilitats especials.

Tendim a veure la infància d’una manera idealitzada, i, de fet, el segon paràgraf podria allargar-se moltíssim si algú de vosaltres l’intenta amanir amb records propis. Però, i el primer? És que a cas els infants no tenen preocupacions? Són sempre tan feliços com els volem pintar? Sovint ens plantegem la idea de tornar a èpoques millors, al passat de la infància, dels jocs, la brutesa i la imaginació. Però el cert és que… Sí! Tots a ser xiquets!

De compartir llibre

Te n’adones que t’has deixat el llibre a casa i que hui s’anava a llegir i treballar a classe. Res com compartir-lo amb la persona del costat.

Persona A s’ha portat el llibre i persona B no se l’ha portat. Decideixen firmar el contracte verbal de compartiment de llibres.

Persona A mana. Persona B acata. Persona A apunta, si vol, alguna cosa al llibre. Persona B sosté l’exemplar amb els dits, la mà o el colze si aquest es troba en desequilibri o en perill de tancar-se. Persona A és l’única autoritzada a passar de pàgina. Persona B ha de procurar no fer olor a aixella suada. Persona A, el mateix. Persona B ha de procurar no tapar amb els dits el fragment que s’està llegint. Persona A pot concedir uns segons a persona B per gratar-se el cap o apuntar quelcom a la llibreta, quedant el sosteniment del llibre en mans de persona A durant els esmentats segons. Persona B té el dret de disposar el llibre a una certa proximitat. Persona A decideix la distància entre el llibre, persona A i persona B. Persona B té el deure de dir per on s’està llegint si persona A es perd. Persona A no té aquest deure, però ho pot fer. Persona B  i persona A han d’evitar el contacte físic (peus i mans, sobretot). Persona B no pot desertar del contracte de compartiment de llibre. Persona A no pot defugir dels seus deures de manador. Persona B pot aclarir alguna qüestió a persona A sobre el que s’està llegint, però evitant la pedanteria, sempre intentant ser menys intel·ligent. Persona A no pot enamorar-se del seu subordinat. Persona B pot fer broma sense excessos. Persona A pot tractar mal persona B.

La confiança entre ambdues parts pot anul·lar bona part de les pautes, però no totes.

Llapis Jordi

L’altre dia vaig estar a Barcelona, a fer la visita que toca de tant en tant a la família, i com no, dissabte vam fer una passejadeta pels Encants. Després de passar-nos quasi una hora triant i movent llibres de piles inacabables, vam fer camí cap al que jo anomene “articles per a gent amb síndrome de Diògenes”. Evidentment, els que hi érem, el tenim. Amb set clàssics catalans a la bossa, ens endinsàrem en un nou laberint al descobert on persones de tota mena es capficaven en els objectius propis, negant-li el pas a la cortesia i a les persones.

Mon pare no feia més que gastar-se diners, i jo mirava; tot ho trobava o molt lleig o massa bonic com per preguntar-ne el preu. En una tauleta on una dona amb aires d’antipatia mirava l’infinit, vaig veure, entre plomes, encenedors malgirbats i rellotges de canell, una mena de tub de ferro, de color groc, on deia: Jordi.

L’agafe, encuriosit de veure el que amagava aquell nom en aquell tub, i veig que baix del nom hi ha una adreça: Lauria, 16 Barcelona. El tub, en destapar el que semblava un tap, resulta que a dins té un llapis. Un llapis encastat a la tapa, que en treure’l, es pot tornar a posar, i si el poses a la inversa, ja no és tan petit perquè el tub li fa de suport.

Total, que resulta que el llapis és d’una empresa, JORDI S.L., fundada en 1910 per Guillermo Jordi (atenció, que és cognom), dedicada a la comercialització de xapes perforades i accessoris per a la mineria. Des de fa uns 20 anys l’empresa ja no té les instal·lacions al carrer de Roger de Llúria i la gamma d’articles s’ha ampliat: xapes perforades, xapes repujades, metall deployé, pisos i entramats metàl·lics, teles i xarxes metàl·liques, cables d’acer, cadenes, accessoris per a cables-cadena i eslingues. I els llapis? No es troben en stock?

Si ho escric, ja no ho puc dir

Quan se m’acudeix quelcom que em sembla divertit, còmic, que em fa riure tot i estar arrepapat en una butaca en soledat, sempre pense que estaria bé escriure-ho, perquè aquestes coses, per la rapidesa i el moviment a què la vida moderna ens ha conduït, s’acaben oblidant. Aleshores, una vegada preses notes, pense que un bon escrit sobre aquella anècdota, idea, o pensament imaginari (de fet, dins el meu cap solen ser imatges acompanyades d’una llegenda escrita) podria despertar un somriure en altres persones si, amb artificiositat, aconseguís bastir un bon fil d’acció, uns personatges, un espai ben descrit, i sobretot, un discurs encertat. Hauria de triar les millors paraules per contar-ho, com contar-ho, etc. etc. etc.

Però deixem-nos d’abstractes i provem de fer la prova. Hui se m’ha ocorregut una idea sobre mi mateix. La imatge que se m’ha aparegut no us la puc mostrar, però us en diré el peu: Que faig molt el Mr. Bean.

I doncs, quina imatge ha arribat a les vostres ments? Jo mateix hauria pogut escriure una entrada en aquest mateix blog que relatara l’experiència d’una persona que viu a cert lloc i que de vegades es comporta d’una manera despistada, exageradament teatral quan està sola, que gesticula i s’enfada amb objectes, intentant aparentar normalitat quan veu que algú la mira, etc. Ho hauria fet, creieu-me, però en un to distant, com si aquella persona no fóra jo, i li hauria posat un altre nom, potser fóra una dona i tot.

I dic jo, si hagués fet aquell escrit sobre Que faig molt el Mr. Bean, de veres m’haguera valgut la pena? No seria millor explicar-ho amb el verb, amb paraules sonores, de la manera que siga, de qualsevol manera? Si ho escric, ja no ho puc contar a la gent. Imagineu si em pose a contar-ho i resulta que algú ja ho ha llegit. És com els acudits que la gent ja sap! Tota la gràcia de la idea s’esvairia quan l’auditori pensés: “ah, clar, este tio està contant-nos coses que ha llegit, no coses que li passen, fotem el camp.”  O si, enmig de la contalla, algú em digués que això no és així, que m’he equivocat?Jo em pregunte: estaria traint-me a mi mateix, o a alguna cosa en concret?

Són idees, i hui calia disfressar d’alguna manera que faig molt el Mr.Bean.