Transcendències

Em ve de gust escriure. De què? No ho sé. Quantes persones hauran fet aquesta reflexió al llarg de la història del nostre món, i dels altres mons… Qui s’estarà sentint com jo ara? Qui estarà assegut cara a la pantalla pensant en les matèries més obscures de la vida, com per exemple, les relacions entre humans? Saber-ho tot és el pressupòsit. No saber res és la realitat. Sembla que quan formes part d’un grup ja ho has de saber tot sobre les persones que el formen. I ells tot sobre tu. Ets no sé qui, de no sé on i vesteixes d’esta manera, i per tant, ets això. Som el que ens fan. Però som el que ens fem, també. Si hui no haguera portat una bufanda excessivament llarga potser aquella rossa no s’haguera fixat en mi. La qüestió no era la bufanda de colorins, era el xandall mostós.

Faria una poesia dedicada a la persona més bella i  simpàtica del món, però no em porte bé amb ella. No em (com)porte bé amb ella, la tracte molt malament, no li faig poesies i se m’enfada. Tan guapa i simpàtica, que em sembla robòtica i no m’agrada.

Sempre he desitjat ser un robot, i està mal dir-ho perquè no se’m complirà, però sempre demanava eixe desig en les ocasions d’estrella fugaç, aniversaris o nits de Sant Joan. Fabricar, caminar, obeir a l’amo. Però quin robot voldria ser jo? Un robot gegant rebenta-tot, potser? Un robot capaç d’arreglar els problemes de la gent? Un robot amb memòria infinita? Etcètera i m’estalviaré ser políticament incorrecte.

Més tard he desitjat que els humans fórem tots robots, que no ens haguérem de preocupar per totes aquestes coses que no ens deixen dormir. Què soparé? AAh, sóc un robot, fora problema. Com em dirigiré a la fornera per dir-li que vull una barra de pa? Em dirà que estic molt fadrí? Em preguntarà com està ma mare? Em dirà que fa molt mal oratge? Se siente, sóc un robot, i ella també, paga i calla.

El problema vindria amb el romanticisme robòtic: “Un dia vàrem tindre sentiments, reivindiquem-los”, i tots es posarien a imitar el plor, el riure, el neguit, l’enuig.