Recurrències

dimecres, 24 d’octubre de 2012

De veres ho voldríem?

No li agrada aquest món, ni fer teatre cada vegada que va a escola, al metge o al teatre. No li agrada haver d’explicar-li a la mare el que ha fet durant el dia, ni dir-li què ha dinat. No li agrada aquest món ni l’autobús que l’arreplega prop de casa per dur-lo al col·legi. Tampoc no li agrada quan ha de tocar en l’audició de nadal només perquè els pares vegen que han fet bé d’invertir en classes de serpentó. Odia que el canvien de roba quan toca, ell només vol els seus calçotets d’Hèrcules i la samarreta de Pokémon. No li agrada que li pregunten si “te’n recordes de mi”, i menys haver de dir que sí quan és que no.

Li agrada, en canvi, xafar bassals i pujar-se als arbres i fer-se l’adormit perquè el porten del cotxe al llit. Menjar amb les mans, agafar sabaters, dir impermeambre o tentempieso. Furgar la bossa de la mare quan no el veu, pensar que l’estora del menjador és una illa o una barca. Dir mentides per quedar en bon lloc, pessigar el  braç propi o aliè per veure quant aguanta el dolor. Li encanta el pijama de Mickey per fer batalles de coixins i jugar a playmòbils després d’un bany amb ells. Demanar postres als restaurants és pràctica tan agradable com dibuixar monstres a una llibreta i posar-los noms, funcions i habilitats especials.

Tendim a veure la infància d’una manera idealitzada, i, de fet, el segon paràgraf podria allargar-se moltíssim si algú de vosaltres l’intenta amanir amb records propis. Però, i el primer? És que a cas els infants no tenen preocupacions? Són sempre tan feliços com els volem pintar? Sovint ens plantegem la idea de tornar a èpoques millors, al passat de la infància, dels jocs, la brutesa i la imaginació. Però el cert és que… Sí! Tots a ser xiquets!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada