La mentida com a pilota de neu no em va. Jo no conec la neu més que en les pel·lícules, en els viatges, els llibres o els videojocs. La mentida, en canvi, és la meua amiga més fidel. Un bon percentatge de la meua vida és una mentida que acabarà en mort, en plors d’alguns i en riures d’altres. Coneixeran la mentida que vaig ser, la mentida que sóc, i provaran de justificar-la com a bons mentiders. La mentida, de vegades, no s’ha de justificar. Simplement la dius, i la pilota de merda, perquè en realitat és això, merda compacta on s’hi adhereix més merda, es fa gran i esdevé un pes incontrolable en les nostres vides. La mentida per no ser rebutjat, la mentida per escapolir-se quan la veritat també serviria, la mentida per no dir que t’agrada cosir o perquè no tens més d’un llençol. Mentim per sentir-nos part d’un tot, per ser diferents al tot, per convèncer-nos a nosaltres mateixos, per ocultar les nostres passions més vívides o per no haver d’explicar-nos més del compte i no arribar a ser pesats. El del costat menteix per fer-se escoltar i es fa pesat, el de l’altra banda diu mentides per desmentir-se després, l’altre menteix per fer riure al mentider que es posa roba de mentida mentre escolten mentides tots plegats a la ràdiodiarivisió. És profund i tradicional, són les nostres arrels.
Llavors, si mentim constantment i la mentida, la merda compacta, passa a formar part de la veritat, on és el límit de la falsedat i la veritat? No podria ser que disfressem la veritat de mentida?
ResponEliminaÉs interessant la teua reflexió, perquè al final mentida i veritat són conceptes que semblen absoluts en primera instància, però que si et pares a analitzar-los són relatius. I molt. La merda compacta, ahí està tot junt i si parlem de mentida i de veritat, no parlem de res.
ResponEliminaSobre disfressar la veritat de mentida, el que vols dir és que la veritat nostra l'embolcallem amb mentides per adornar-la, per fer-la més lluïdora o què vols dir?
P.S: No sé si responc i no sé si esperaves resposta. M'encanten els anònims.
Efectivament, si parlem de mentida i veritat no parlem de res. Sols hi ha la merda compacta, una bola on hem d'escarbar per trobar qualsevol cosa. A la pregunta que et vaig llançar (sí, esperava resposta) intentava dir que si mentim, és a dir, no diem allò que en principi estem pensant, per ser acceptats, per formar part d'un tot i per diferenciar-nos del mateix, i això ho fem tots, i per tant forma part d'un codi conegut i acceptat per tothom, de manera que des del mateix moment que mentim emissors i receptors ja sabem que ho fem, vols dir que en realitat estem mentint? No podria ser que no mentirem, és a dir, que diguérem les coses tal i com les pensem en un de tants mons possibles del nostre jo, i per tant, no importa tant si és mentida o veritat, sinó la manera en la qual embolcallem la bola de merda? No sé, m'has fet pensar que potser no mentim tant com pensem, sinó que pensem que mentim quan en realitat estem donant pensament i veu a una de les tantes partícules de la merda, i per tant no és que la mentida puga ser la teua amiga més fidel, ja que ella mateixa no és res, sinó sols és això, una partícula de merda compacta. Molt possiblement m'havia quedat curt en la primera pregunta.
ResponEliminaP.S: Ara sóc jo qui no sé si esperaves resposta, i tampoc sé si aclarisc el que em preguntaves.
A veure, crec que ja sé el que vols dir. Com que la mentida i la veritat, al cap i a la fi, no són res, i no podem ni parlar-ne, el que es tracta no és de decidir quina cosa és (o no) mentida, sinó que hi ha una sèrie de pactes convencionals, culturals que ens permeten dir o fer algunes coses que no són veritat(i és que no sé com explicar-les sense referir-m-hi als conceptes). Aleshores, com que som nosaltres mateixos els únics que tenim accés al nostre interior més precís, ens creem la nostra imatge (per a nosaltres i per als altres) a base del que diem i del que pensem. Algunes d'aquestes coses les ¿¿creus?? de veritat, les ¿¿has viscut?? te les han dit, o jo què sé. Ara crec que ja t'he entés, anònim, tot i que tampoc sé si aquesta vegada esperaves resposta.
ResponEliminaQui decideix què es veritat i què es mentida? Jo particularment pense que cadascú porta a l'esquena la seua pròpia realitat. No hi ha tantes mentides i veritats, hi ha formes d'interpretar diferents. Hi ha diferents punts de mira. Per què hauria de ser més veritat el que tots pensen que es la veritat? Per què algú ha de ser un mentider? No pense que conega més la veritat el que es regeix per l'acceptat socialment com veritat. Hi ha una gama de colors impressionant, a banda del blanc o el negre.
ResponEliminaP.S.: Potser haja comés més d'una falta d'ortografia, demane disculpes.
Estic totalment d'acord amb tu, anònim. No sé si ets el mateix d'abans, no m'ho sembla. Però el cert és que els conceptes de veritat i de mentida són ben utilitzats, al marge del que vulguen dir o de l'ambigüitat que palesen. Podríem fer la prova d'abstenir-nos de dir aquests dos conceptes i no sé si sobreviuríem més d'un dia o dos sense acabar per dir-los. El cas, és clar que no hi ha ni una cosa ni l'altra, i que tot està marcat pels ulls de qui mira, però hem de tenir en compte que de vegades, els humans som així, tendim a interpretar com a verídic o com a més acceptable el que la resta fan (encara que en siguen quatre del nostre entorn). Així se'ns accepta. Però les coses crec que estan canviant, i ara està més valorat donar una opinió diferent, almenys en alguns àmbits.
ResponEliminaHas escrit bé, gràcies per comentar.