Gràcies a Boomer que em vaig salvar! Van ser dies intensos els de la gran ciutat, i encara ho foren més els del traspàs cap a la ruralia. Quan no feia un vent que tombava branques i escampava la pols del camí, feia una xafogor insuportable, capaç de convertir un cigarret de xocolata en un bassalet parlant —ja en vaig conéixer un que no va fer cas de la tradició arrelada de no¨visitar països extremadament càlids.
Un món a banda, el dels cigarrets de xocolata. Pobres, ja em salvaren un dia i no n’he tornat a veure cap. Mentre jo caminava cap al poble on m’enviaren els refugiats aquells, la cançó del caminant i altres del cançoner popular cigarretaire em venien que ni apegades. M’arrecerava entre els matolls si hi veia alguna fera o humà, caminava de dia i dormia de nit, fins que vaig arribar a un poble que, tal com me l’havien pintat des de la ciutat, i jo que venia d’allà, doncs era petit. Però als meus ulls —penseu en la proporció dels edificis humans— tot seguia sent immens.
Era un poble amb prou activitat de llepolies perdudes, rodamóns del temps en què els humans només eren paraules llançades al vol, propícies a la riallada dels escèptics i a la tremolor dels crèduls. Parlant amb uns i altres —dos caramels de carrossa, una boleta picant i un xiclet a punt d’assecar-se— vaig arribar a la conclusió que el millor era anar al temple dels humans.
Arribat a l’església, després d’estar a punt d’endinsar-me en un local ple de persones fent gatzara, tots observant una pantalla, em va atendre un dels personatges més peculiars que he conegut en els meus viatges.
Era rosa per fora i blanca per dins, i es feia dir Marshy. Tova com ningú, s’encarregava de donar allotjament a viatjants i a dropos en l’església del poble. Em va contar que hi havia llarga tradició caritativa en aquella església, i que ella n’era la màxima responsable. Feia lloc als qui volien passar la nit i guaria els malalts lleus. La condició fronterera i la presència d’un port marítim feien d’obligada visita aquell poble.
—El problema —em deia— és que últimament han anat apareixent exiliats, restes de batallons fragmentats, famílies completes que fugen dels problemes de la ciutat, allò de la guerra… No hi tindràs res a veure, tu, no?
Aclarit el tema de la meua neutralitat, ens vam atracar a un lloc més íntim, on jeia una de la raça de Marshy, sa germana Mally. Eren núvols dolços, una llepolia tova, agradable, tal vegada neutra, però amb una característica important: si la cremes, es fa més bona. De fet, Mally tenia un tros encongit i ennegrit, causa probable de la inseguretat i sobrietat que li emanaven.
Em van donar un raconet per descansar del meu llarg viatge, propet d’un rajol vermell que roncava profundament. Com que no podia dormir, vaig elaborar un projecte d’actuació per als dies següents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada