[A les pel·lícules el dolent té unes motivacions ben clares que el porten a fer el que fa.]
Un xiquet camina sol pel pati de l’escola, juga a ser un superheroi, i es caga damunt. Plora perquè li apareix un sentiment (a banda de l’altra cosa que li ha aparegut), una sensació contraposada: ho diria perquè l’ajudaren, el canviaren, li donaren una solució al problema pudent i no ho diria per no molestar, perquè no es rigueren d’ell, perquè no li posaren uns pantalons grocs de la filla del conserge.
La cuidadora es caga en tot quan el veu plorant recolzat a una columna gratant-se intermitentment les anques, però també es debat entre dos sentiments, sensacions contraposades: l’ajudaria perquè li vol fer el favor, li fa pena (i pudor) i vol ser solidària amb ell. A més, és la seua faena. No ho faria per no tacar-se les mans de sang (v.g. merda resseca), per poder-se fumar el cigarret tranquil·la mentre un altre es dedica a descobrir un pastís amagat amb forma d’hamburgueseta encara calenta dins d’uns calçotets tan xops que han trascolat la marronor al xandall del xiquet.
Efectivament, pantalons grocs. Efectivament, hi-hi-hi, ha-ha-ha.
Igual que la merda filtrada des dels calçotets al pantaló podem traspuar els pensaments d’un xiquet a un xicot.
[I aleshores arriba l’heroi i li escapça els plans.]
Què vols dir, que tan els xiquets com els xicots es troben davant dels mateixos dilemes? Ens preocupen les mateixes coses a petits i a grans? Són reduïbles els nostres pensaments a sentiments contraposats? Vols dir que no sabem què elegir? I l'heroi, que hi té a veure? Tots n'esperem un que ens traga del problema? I qui és el dolent?
ResponEliminaEn realitat, l'altre dia em vaig cagar damunt i cap heroi em va vindre a salvar. Eixa és l'única explicació.
ResponEliminaGràcies pel comentari, de veres, que no t'ofenga la meua resposta. Algun dia te'n donaré una de més coherent.