Recurrències

dimecres, 19 de maig del 2010

D'estar cansat

Aquesta vegada, vaig pensar que estava molt cansat de tant caminar per la ciutat. I no sols ho vaig pensar, també ho vaig notar a les cames feixugues. Vaig veure una mena d’aparador al costat de la via amb seients a dintre, i em vaig asseure en el que semblava una cadireta individual sense respatller ni braços. Aquell descansador potser estava aclimatat, i per això estava envoltat de vidres transparents. La cadira no era molt còmoda, però la xica que seia al meu costat semblava que portava una estona reposant. Quasi tocant amb la punta de la sabata el cantell de la vorera, hi havia una dona amb una bossa violeta que mirava impacient a la direcció d’on venien els cotxes. Mentrestant, jo descansava, distret en els anuncis que hi havia penjats a la part del darrere del seient, tocant la meua esquena. Semblava un contorsionista, amb el coll tot girat i un muscle més avançat que l’altre. Però succeí un fet molt estrany: un dels vehicles que circulava per la via es detingué just davant del descansador i la dona de la bossa violeta s’hi pujà mentre treia diners d’un portamonedes a joc. La xica del meu costat s’alçà minuts després amb l’aparició d’un altre d’aquells vehicles,el qual era idèntic a l’anterior. Al principi havia pensat que la dona era un fet aïllat, potser un privilegi de dur certa mena de bosses, però el fet que la xica jove també pujara en un d’aquells cotxes em va estranyar. 
Això era massa! I jo caminant! Vaig decidir pujar en el pròxim vehicle que s’aturara en el descansador, que havia resultat ser un punt de reunió de vehicles més que no pas un lloc per a reposar les cames. De seguida vaig albirar en la llunyania un altre d’aquells vehicles. Em vaig posar de peu tal com havia vist fer a la dona, i a mesura que s’anava apropant, anava distingint la cara del conductor. Em mirava com preguntant-me alguna cosa, potser volent identificar algun tret distintiu d’aquell estrany club de transport. Vaig calfar-me el cap per tal de recordar alguna senya que hagueren fet les dos presumptes sòcies, però no em venia res al cap. Així que el cotxe no va parar. Però jo tenia idea de pujar-me fóra com fóra en un d’aquells vehicles. Vaig esperar deu minuts més, però no n’arribava cap. A cada minut que passava m’ensopia més i més, fins que vaig sentir uns crits i uns sorolls que venien de la vorera. Era un grup de xavals joves que potser estaven passant-ho bé. Però, deixant-me a mi bocabadat, vaig sentir que deien:
            -Ei, anem a descansar una estoneta!
I s’assegueren al meu costat empudegant l’ambient d’alcohol i de tabac, mentre parlaven de temes irrellevants per a mi. Aleshores vaig veure la llum amb l’assumpte del descansador, creant una frase que mai més oblidaré:

“D’un fet aïllat no pots traure conclusions. De dos, tampoc. Serà el tercer el que et solucione el problema.”

3 comentaris:

  1. Et llig, i cada vegada que et llig em sorprens més. No sé si és/ets fantàstic o montruós. D'on has tret aquest do?

    ResponElimina
  2. Dóna la cara, ejem, i t'ho dic... hehehe. Fora de bromes, intente fer coses diferents cada vegada que escric, per a trobar el que més m'agrade. Açò m'agrada de moment

    ResponElimina