Recurrències

divendres, 28 de maig de 2010

D'estar assedegat

Esta vegada, sense pensar-m'ho molt, vaig arribar sense voler a un camp molt bonic, tot ple d'arbres colorits i insectes voleiant per l'atmosfera calorosa. Vaig observar que el camí que jo seguia s'anava estretint a mesura que jo avançava. Em vaig limitar a pressuposar un camí allà on es veia clarament que no hi havia. Però era lògic, clar, no volia tornar per on havia vingut, car que podria interpretar d'una altra manera el paisatge que havia vist feia una estona. Per tant, vaig seguir, encara que aquells arbres de fruits ataronjats em barraven el pas a trams. Em trobava en aquells instants en una situació ideal: feia calor, tenia set i hi havia un grapat de fruits per a elegir, tots suant aigua fresca de l'arbre ombrós. Em vaig decidir per un ben redó, que em cabia perfectament al palmell.
El gust amarg em recorregué la llengua per arribar a la campaneta. Instintivament vaig retirar el fruit i, efectivament, allà residia la carn polposa, de color vibrant. El tros de pell escopit, vaig mossegar el suc d'aquella fruita desconeguda per a mi. Tal assumpte em posà la pell de gallina, atès que el gust no distava molt de l'anterior mossegada. No obstant això, era més dolç.
La dolçor no durà molt, creieu-me. Vaig veure com un home amb barret de palla i un pal esmolat s'apropava a mi corrent i cridant com un boig. Després de comprovar que no hi havia ningú darrere meu a qui podia estar adreçant-se, vaig activar el meu millor mecanisme de defensa: córrer. I ja ho veieu si vaig córrer. Mentre corria, les meues cames colpejaven la terra amb ferocitat, a la vegada que les meues orelles detectaven uns insults una mica estranys: vaig poder distingir un adjectiu que potser denominava a algú procedent de Madrid, però poc més.
Quan ja vaig estar amagat dins d'una caseta de fusta que feia olor a excrement, tranquil·lament, la meua curiositat no va poder; a la primera que em vaig girar per veure què hi havia a dins, un ase em va pegar un mos al braç que em va fer retorçar-me i xisclar com mai ho havia fet. 
I aleshores, per postres, vaig rebre el meu merescut càstig per part del llaurador: em va pegar ben fort amb el garrot al cap fins saciar la seua pròpia dignitat, i després em va informar envers la meua cara d'incredulitat, que "eixos arbres eren seus, i per tant, les fruites també, que li fera el favor de no tocar-les."  Em va acompanyar fins al final del "seu camp", i aleshores vaig pensar:

"Lluci, no agafes ni toques res. En cases alienes no s'ha de tocar res."

3 comentaris:

  1. Això és un autodidacta i la resta tonteries

    ResponElimina
  2. Ara et dediques a escriure textos moralistes?

    ResponElimina