Recurrències

dijous, 4 de febrer de 2010

Llibertat emfasitzada

Feia uns quants dies que s'havia escapat de casa, en Corlis. Només tenia setze anys, però tan gran era la seua angoixa que, d'un cop de porta, havia abandonat, tres dies ha, sa casa. Anava equipat amb una motxilla, la que solia gastar per a anar a escola. A excepció de la llibreta i els bolígrafs, el contingut era diferent: roba, diners, una flauta, un sac de dormir i una manteta.
I allà es trobava, sol, sense ningú, sol. S'havia instal·lat a un carreronet fosc i pudent, i no havia tardat massa en fer-se amic dels gats que hi habitaven. El perseguien allà on anara: ja fóra quan es posava a tocar la flauta dos carrers més enllà —diners que dringaven no pel bell so, sinó per la bufoneria dels animalons—, o quan, després de recollir l'argent, es passejava envoltat de mirades suspicaces pel supermercat d'aquell remot poble, infestat de vells rancuniosos. Però vivia bé. La policia l'havia deixat, aparentment, en pau. Potser eixia a les notícies,tal vegada l'havien oblidat. A més, havia jurat individualment que no tornaria a cometre delictes. Corlis era un bon xic. No necessitava a ningú al damunt. No necessitava l'escola, l'institut, ni la presó. Ell era lliure.

Corlis, a poc a poc, es va fer amic complet dels gats. Comprava  menjar expressament per a ells; els acariciava, els feia coscanelles, els duia a passejar. Eren gats torts, coixos, cegs, grossos, flacs... N'eren molts, i Corlis, seguint un procés lent i amorós, acabà per no saber tocar la flauta. S'oblidà de la seua motxilla, del sac de dormir; ara la tela jeia repantigada al terra humit, mesclada amb les robes que Corlis ja no vestia. Corlis abandonà l'enteniment, la raó, l'ànima, les Idees(com es vulga dir), i es transformà en un ésser irracional, guiat per impulsos cerebrals. Ara corria pel carrer a quatre potes, el penis donant saltirons, esquivant a la policia per amagar-se ràpidament al seu carreronet, on caçava rates i saltamartins. Ningú no gosava travessar eixe carrer. Cada vegada hi havia més gats, governats per un gegant imberbe que només obeïa les seues pròpies lleis. Ara empaitava els vells, esgarrapava els vestits luxosos de les jovenetes, i les observava fugir alterades. Ja no comprava ni demanava diners...No feia cas de la societat ni dels costums, els deures, els drets ni les lleis. Era lliure. Lliure al complet.

5 comentaris:

  1. Cuándo no no nos guiamos por los impulsos cerebrales?

    ResponElimina
  2. M'he imaginat a mi fent-ho tot. Boníssims els objectes de la motxilla i la progressió de la bogeria de l'individu. M'ha agradat mogolló!
    Enhorabona!

    ResponElimina
  3. Bueno, pero me referia a impulsos de los que tu y yo sabemos, me sigues? anda y que te den!

    Gràcies Neso, m'ha vingut la inspiració del teu blog i del del hobbit, en certa manera

    ResponElimina
  4. Chapeau, molt bé, sí senyor!

    ResponElimina