Reflexions

L'home, després d'haver buscat i rebuscat als més infinits racons, va prendre una decisió: suicidar-se. Ho faria allà mateix, es tiraria per la finestra d'aquell desé pis, tot pel fet de no trobar allò que volia. La seua vida s'acabaria, i potser, la de tota la humanitat. Ja no veuria riure ni plorar ningú, ja no disfrutaria dels plaers que la vida ens ofereix, ni tan sols gaudiria dels cinc sentits que Déu li havia otorgat. Però ara res d'allò tenia sentit, de què servien els seus sentits si no tenia amb qui compartir-los? Per què volia veure una persona riure o plorar si ell estava segur que mai en veuria cap? La humanitat s'havia acabat. La raça humana només comptava amb un individu, el qual, estava a punt de treure's la vida. I ell ho sabia perfectament, i estava decidit. Lentament, s'apropà a la finestra, tancà els ulls, i després de respirar profundament tres vegades, es deixà caure al buit. Però vet ací que, mentre la seua ment i el seu cos suraven entre el desé pis i el paviment del carrer, sonà el telèfon.

Als seus ulls s'hi acolparen les seues últimes llàgrimes, ansioses per eixir d'aquell futur mort, i de la seua boca sortí un xiscle de la ràbia més profunda que un home poguera sentir, una ràbia que mai abans ningú havia experimentat.