Xiquet!

Que bé! ja ha començat l'estiu per a mi. Ja vorem que hem tret...

Però bé, hui volia parlar d'uns éssers molt peculiars: els xiquets. Nascuts del ventre de sa mare, els sols trobar amb aquesta en una tenda de roba tal com Zara, ja perquè tenen algun event important ja perquè sa mare simplement vol comprar-los roba. Juguen en tot moment. Igual et pots trobar a un mirant-se a l'espill i fent carasses, o a un altre clavant-se pel mig de les perxes de roba. I és en eixe moment quan arribe jo, dispost a fer amistat. Vaig també amb ma mare, quasi per les mateixes raons que qualsevol xiquet. Intercanvie una mirada amb el que està mirant-se a l'espill, i de seguida ens sentim atrets l'un per l'altre. Li guinye l'ull i espere la seva reacció: en el cas de ser tímid baixarà el cap o mirarà a sa mare i ràpidament correrà al seu costat. Si és espaviladet, o intenta tornar-te el guiny amb dificultats, fent-ho amb els dos ulls i provocant la meua risa, o et farà una carassa malèvola de vés a saber quin monstre que té dins del cap. Intentarà en els pròxims minuts apropar-se a mi, doncs he despertat en ell una flameta juganera, a l'igual que ell l'ha despertada en mi.

Encara que també estan els bebés. Els bebés, són, per a mi, la cosa més molesta i cridanera que pot haver en aquest món. En canvi, són també la cosa que més gràcia em fa i la més propensa a riure per res. Dona-li un argument poc elaborat, tal com una ganyota mal feta, i riurà. Canta-li una cançó, i riurà. Juga amb ell com si fóra un ninot, i riurà. Fins que plora. Ja si que no sé que fer. Menys mal que en el precís moment de l¡inici del plor, arriba la mare i se l'enduu, deixant-me a mi lliure d'aquest ésser tan contradictori.