Recurrències

dilluns, 15 d’abril de 2013

Mà oberta

Home, si hui (per exemple) el blog fa cinc anys!

Per a celebrar-ho, he fet un text. És una manera molt divertida de celebrar-ho. És l’única manera. Com podreu observar, el blog ja no és el que era. Hi apareix el meu nom complet (oh, anthropos), aixina que ja sabeu qui sóc, per si algú tenia dubtes. Tot ve de la connexió de Google plus amb blogger. També vol dir que he madurat i que els pseudònims evidents infantils graciosets diminutitzats i que apareixen en tots els meus comptes de la xarxa no tenen ni puta gràcia. Ara no hi ha marxa enrere.

Però el text, sí, el text. Quina és la temàtica del blog? Són textos “literaris”? Són textos autobiogràfics? Són reflexions de qualitat i utilitat dubtoses que només serveixen per a enfonsar-me més en la meua filosofia de mastegar i mastegar boles de cacauet recobert amb xocolata? Només val sí o no. Només val partir-se el cul, que és una manera bròfega de partir-se de riure, riure de tot cor o riure sorollosament. Ha, ha, ha. Cutres, la meua expressió és millor. Només val plorar… Per què se m’acudiria això? És que a cas pensava que algun internauta de velocitat ocular i mental de Ferrari dopat podria, ni tan sols durant un instant, parar-se a pensar si això és trist o alegre? No sabia que eixe internauta que disposa de tan poc temps clicaria una de les dues opcions sometent-les a un judici basat en un recompte d’adjectius subjectius centrípets polaritzables?

L’any passat m’ho vaig passar molt bé (i ara parle seriosament) amb les parides que em vau enviar entre tots. No demanava res més que una parida (en el sentit figurat de parir com a crear, i en l’altre ús popular de xorrada, de cagalló rebentat amb un petardo per un xiquet espavilat) i mira, unes quantes que en vaig rebre. Em sembla que enguany he de fer alguna cosa semblant per revifar els meus aires de superioritat i recrear-me de nou en la meua pròpia ineptitud, entesa per mi com talent inefable de mirar per damunt del muscle.

Bé, adéu, no res. Bé, adéu, no-res (perquè potser ningú existeix i no tinc fans i aquest text que intenta ser mig sarcàstic gracioset es convertirà en biomassa). El títol, que l’he posat ara, simbolitza el número cinc, però també una bona disposició per a repartir bufetades. Ah, per cert, ja està! Enguany farem allò de l’entrada desficaciada. Posem una data entre els quatre?

3 comentaris:

  1. Per molts anys! I és un desig sincer: espere que el teu blog perdure, perquè sinó tots els altres que hi orbitem ens acabarem d'ensorrar! El que vull dir és que Botzinades mentals o el seu autor-ara-ja-sense-pseudònim té capacitat de convocatòria, i ara que som tan individualistes i egòlatres amb blogs i fèisbucs diversos no està de més que de tant en tant ens reunim per llegir-nos i escriure'ns els uns als altres. Qui sap, d'ací podria nàixer una generació literària, i tot.

    PD: Proposta de data: un diumenge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mmmm... Entesos. Discrepe amb la teoria planetària, o almenys l'òrbita de què parles és com una goma de borrar. A la mínima no la trobes (?). Però sí, hi va haver una relativa participació, aixina que tinc ganes d'encetar aquest projecte, que, per cert, és dels dos. Aixina que ho hem de preparar bé i fer-ne la màxima difusió.

      PS: la data em pareix perfecta. S'ha de fer un hashtag, un parell d'imatges colpidores, ser trending topic, promocionar-nos en les ràdios locals i alguna televisió, als blogs importants (aquesta és la més important), tirar d'influències i endollismes i acabar eixint en la típica revisteta o programa de les huit de la vesprada de curiositats puntualíssimes i de autosuperació dels defectes físics i psíquics.

      Elimina
    2. Som-hi, doncs! En parlarem! Et faig un poc d'spam i et passe el cartell promocional:
      http://titolnomada.blogspot.com/2013/04/aki-se-caga.html

      Elimina