Recurrències

dissabte, 30 de maig del 2009

Recordeu-me!!!

Han sigut quatre anys. Un període equiparable a nivell olímpic, electoral, deportiu, futbolístic, etc. Però la diferència ha sigut la gent que ha participat. Una classe amb la que he congeniat a la perfecció, amb moments dels que mai s'oblidaran. En aquestos quatre anys m'he vist créixer i he vist créixer els meus companys amb mi, companys que, amb més confiança o menys, han interactuat en el joc de la vida escolar, la vida en què l'aspiració màxima és que un prfessor haja faltat per a poder disfrutar d'uns 45 o 50 minuts de relativa llibertat. I és en eixos moments quan es consoliden els enllaços amb aquelles persones... Conversacions, jocs de cartes, cançons, el que siga serveix per a fer una amistat. Encara que també es trabava amistat en les pròpies classes, parlant en veu baixa amb el del costat, passant-se paperets amb manuscrits poc legibles que al final acababes dient-los per mitjà de la veu, creuaments de mirades, momentanis però certs i penetrants, risetes descontrolades, mots a professors, imitacions vulgars d'aquestos, jocs a classe... i un gran etcètera interminable. "Poc a poc els nostres ulls de xiquet s'anaven convertint en els ulls de qui ara som". Gran frase pronunciada per Francisco Javier Ranchal ahir, al Pere Maria Orts i Bosch., en una cerimònia plagada de sentiments, de records, de nerviosisme, de nostàlgia. Una cerimònia en què ens consolidavem com a persones, com a personetes, com a pardalets que ja han aprés a volar i els toca enlairar-se en el perillós món de la supervivència. A partir d'ara ens perdrem els uns als altres de vista, o no, i començarem una nova etapa carregada de responsabilitats.

Aquest any, en 2n de batxiller, m'he adonat del valor de la amistat que abans no el tenia com a alguna cosa tan important, i he conegut gent que val molt, i els que coneixia ja, que també valen. Dels primers, dir que m'arrepentisc de no haver-los conegut abans. Dels últims dir que espere que la nostra amistat seguisca i que no perdem el contacte a pesar dels nostres diferents camins.

Gràcies a Àngel, Alejandro, Liam, Marc, Laura, Mireia, Laia, Fran, Estela, Marilén, León, María, Sergio, Almu, Alba i Laureta per haver estat ahí tot el temps, i gràcies a Esquerdo, Muela, José, Gemma, Ana, Vero, Marta, MariJ, Marina, Irene, Tamara, Leti, Julia, Jessica, Inma, Fiamma, Rocío, Eva, Bonny, Sara, LAura, Tati, Xinxin i Jorge per haver-vos donat a conéixer i per haver passat estos últims moments amb vosaltres.

La generació del 91 del Pere Maria, la millor.

5 comentaris:

  1. :) Són tantes coses...és que et poses a pensar, i hi ha tants i tants moments...no pararies mai. I a més, la majoria, em fan riure moltíssim.
    Mira que fa anys que anem junts a classe, però pense que fins enguany no hem arribat a tindre confiança de veritat, eixa confiança que es reflexa en el riure's pel mateix, en el entendre's amb la mirada o en el callar quan l'altre no vol sentir res.
    La veritat és que aquests 4 anys han sigut únics.
    I clar que et recordarem!

    ResponElimina
  2. com no anem a recordar-te?
    14 anys jordi...14!!
    q es diu pronte...
    però, encara ens queda camí no?
    crec q no farà falta recordar-te a tu, per què seguirem l'amistat..
    però si els records...
    eixos q com diu Laia et fan sonriure...

    ResponElimina
  3. Jajajaja, com per oblidate... crec que seràs dels companys que més recordare (sino el que més) per molt motius... des de els 3 anys juntets! primer y segon de la llista, els nanos, a totes les fotos escolars al costat, aficions en comú com la música, el futbol, etc... podriem definirmos com el duo nano de la linia xDDD.

    Y espere que el contacte no desaparega ya que encara ens vorem ens molts llocs! tuenti, blog, banda...

    Fins la pròxima Jordi, mos lleguim! XD

    ResponElimina
  4. Que bonico, Jordi xD

    Jo no sóc de la teua generació, però espere també poder signar xDDD

    Jo només dir que també us he vist crèixer a tots i que, com a linieros que sou la majoria, heu fet que ens sentim orgullosos dels nostres sucesors.

    I res més, m'alegre que hages tornat al mon bloggeril ^^

    P.D. No patisques, en el institut em jugue el que siga a que ningú s'oblida de tu xD (La gent rara sempre queden en la memòria jajaja)

    ResponElimina