Recurrències

dijous, 7 de març de 2013

Oportú

Es va asseure amb els altres dos en un moment que li va semblar inoportú, en l’instant en què les parelles comparteixen paraules que només ells entenen. A l’orella es deien alguna bogeria, alguna cosa que no haurien dit a cap altre. Van canviar el rol en veure’l, ara més separats, a més distància física però no espiritual.

Seguiren parlant, d’això, d’allò… Ell es va soltar, es va obrir com la corfa de l’ametla. I de dins li sortien paraules, algunes de sabor dolç. No creia que poguera desempallegar-se de l’òxid tan fàcilment, però és que li ho posaven tan ras que parlar no li suposava cap problema.

Havia entés fins aleshores que, si era callat, era perquè les converses li semblaven cícliques, avorrides, distants, irreals. Parlar no era més útil que pegar-li colps a terra sense un martell hidràulic. Però aquella parella… Ell, amb una cicatriu al coll, vestia xandall amb jaquetes de cuir i tenia una sensatesa que no aparentava. Ella, pantalons colorits i fam de xocolate, conversava fluidament sobre qualsevol tema. Els dos li resultaven bells i graciosos, amb un humor que encara no havia trobat per aquelles contrades. Cada vegada que els trobava li feia la sensació de punxar una bombolla, de rebentar la màgia.

L’explosió era de colors i confeti. Un riu de mots. Berenaven galetes a la platja i comentaven  llibres preferits. I tot li semblà oportú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada