Recorde que poc després d’aprendre a llegir algú va penjar un cartell que deia: Pisar una mierda no da suerte, da asco, amb tot de dibuixets, sobretot eixes ratlletes de pudor que solen eixir dels excrements o quan dibuixaves un pobre, amb els seus descosits i pedaços de teles de colors, però sempre amb ratlletes d’olor, amb simples ratlletes sinestèsiques, abundants, sempre abundants.
Jo no entenia el cartell i li’l preguntava a la mestra. “És perquè se sol dir que tal i que qual i aleshores qui ho ha fet tal i qual”. Amb eixa informació em sobrava, perquè el tal i qual no l’havia sentit ni m’interessava en realitat. Pregunta-resposta sense assimilació. Algú tenia una raó per fer-ho, i les ratlletes de l’olor eren impressionants, no com les meues que eren massa rectes o massa corbades i no m’evocaven cap fragància pestilent, que era la morbositat de tot dibuix escatològic.
Com que acabava d’aprendre a llegir, tot ho llegia. Si anava en cotxe no tenia temps i m’havia d’esperar a la propera que passàrem. A una paret de l’escola llegia Dean x ¿------? i m’imaginava un nom que pogués encaixar en les ratlletes. Dean em semblava un nom estrany, però era un xic, era un dels majors, molt roïn que ens feia por a tots. Segurament el xic era bona persona, però ens feia por pel simple fet de ser major, de tindre cabell llarg i vestir de manera inapropiada als nostres costums o ullets innocents.
El cartell es va descolorir i per fi el vaig comprendre bé, però no acabava de comprendre el missatge del fons del pou, l’amagat entre les paraules que el vent s’emporta i res queda. Ho parlàrem entre els companys i decidírem que la idea principal era molt forta i que si volíem fer alguna cosa, l’havíem de fer abans que les coses no se n’anaren de mare. Podíem seguir les directrius o podíem posar-nos en contra del maleït cartell. Hi hagué un lleuger confrontament que desembocà en una fracció de l’alumnat en dos bàndols.
Pisar una mierda no da suerte, da asco. Recorde molt bé aquella frase que ho pogué canviar tot. Recorde la coentor de les ferides que em feien aquells xiquets del dimoni mentre corria, amb el cartró engrapat, esquinçant-lo, lluitant per aconseguir una glopada d’aire fresc, amb l’únic objectiu de desfer-lo en mil bocins, travessant la pista de futbol perseguit per una colla de rabiosos amb la samarreta xopa i els genolls negres com el carbó.
Ningú no va penjar més cartells explosius i les ratlletes de l’olor de la merda es van passar de moda durant una temporada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada