És hivern i tota palpitació necessita d'un cor. Palpita lent, però encara emet un bombeig necessari per guarnir el dipòsit de l'ànima.

La covardia no deixa de ser un estat ideal per a la valentia.

Silenci

M'agrada el silenci. Puc escoltar el soroll intern dels sentiments. Les espines cridaneres que van contaminant acústicament l'ànima. Els em-sap-greus de la vida. M'agrada el silenci per no fer cas de tot això i intentar passar pàgina, vida nova. Plorar fins no poder més (una o dues llàgrimes són suficients), la vida només s'estrena una vegada.
M'agrada el silenci. Però no m'agrada demanar-lo.

Davant de la ineficàcia dels túnels subterranis, es va aprovar poc després una ordenança municipal contra els embotellaments per parades no justificades. Segons aquesta nova disposició legal, la Policia Local multaria totes aquelles persones que romangueren parades enmig del carrer més de dos minuts. Quedaven exempts els menors d'edat o aquelles famílies que anaren amb un xiquet que tinguera menys de cinc anys. També s'estalviaven la multa alguns malalts i els discapacitats.

No obstant això, fins i tot els qui no podien rebre multa tenien l'obligació de quedar-se parats a una banda de la vorera.

Els primers mesos es van posar més de dos mil multes, que podien oscil·lar entre els vint i els dos-cents euros segons la gravetat, la duració, el tipus de via (en els carrerons la multa era elevadíssima) i un llarg etcètera que es van haver de traure de la màniga de manera quasi improvisada. Perquè una cosa era traure l'edicte i l'altra fer-lo efectiu. Hi havia prou policies per controlar tota la ciutat? Com controlarien cada circumstància personal, cada buit en la legislació?

Posem per cas. Una xica queda amb una amiga poc puntual, i ella sap que tardarà. Han quedat en un punt de la ciutat per fer un café, però mentre l'altra arriba, ella ha d'esperar fent cercles o caminant dissimuladament o lentament.

Posem per cas que un home necessita parar un moment per la raó que siga. Ha vist una cosa interessant a un aparador, s'ha trobat un col·lega, s'ha de nugar els cordons de les sabates o la bossa de la compra on porta el iogurt del seu fill se li ha rebentat.

I el músic de carrer? I el mim? On quedaven ells?

Es va proposar de posar càmeres als carrers més concorreguts i que les multes t'arribaren a casa directament, però la corporació va decidir que era més barat crear un cos especial que es dedicara a controlar específicament les parades no justificades, popularment conegut com "la mirona".

Però durant tot l'any que va durar aquesta ordenança, molta gent es va acostumar a fer el que en deien un "fetalallei". Un dels més recorreguts era caminar amb un carret de xiquet. Fins i tot els autobusos i els viatges organitzats incloïen un cotxet perquè els turistes pogueren parar-se a mirar els encants de la ciutat.

Hi havia massa buits legals. Els agents de la mirona eren fàcilment enganyats per vianants més llestos que ells, i també van haver-hi assumptes legals per violació de drets fonamentals de les persones. Algunes denúncies, molt de cansament i poca efectivitat, al remat.

És que l'ètica està massa prima últimament.

Jo només pare si tinc fills.

I

un

gat

coix

tenia

quatre

germans:

Eustaqui,

Segismund,

Estanislau,

Sebastianet.

Culpables

Les persones que parlen poc callen tant que les persones que parlen molt parlen encara més.

Soroll de passes

M’agrada quedar-me sol a casa perquè puc fer totes les coses que no faria si algú mirara, com per exemple

- Posar pòsters fluorescents a les parets

- Obrir llibretetes amb els peus

- Tallar-me les ungles i clavar-les a la vidriola

- Encendre la ràdio en una emissora de Teletubbies.

- Fer la serp en el terra gelat

- Dir paraules que no tenen sentit per a mi però potser en alguna part del món sí que volen dir alguna cosa

- Ballar amb les sabatilles d’estar per casa posades i una cassola per barret

- Burlar-me d’un ésser imaginari que intenta desmoralitzar-me

- Utilitzar ulleres per a llegir els subtítols d’una pel·lícula silenciosa

- Escoltar bona música mentre em menge un gelat

- Cantar lletres de cançons amb la melodia d’altres

- Practicar el llatí eclesiàstic per al dia de la poca el·lipsi

- Cuinar per a un gos

- Cuinar un gos {(<marca: *ficció* /no realitat/>[no denunciable])}

- Fer una falla amb corfes de pipa

- Reanomenar arxius importants amb noms de vaquetes del Gran Prix

- Buidar la fruita per dins de manera que semble que estiga plena i algú hi puga picar

- Imaginar que hi ha càmeres i no fer res del que has imaginat o tindre massa coses per fer o falta de temps o sentir passes o de tot de pot tot passar.

Inferències

—Bla bla!

—Bla bla! Bla bla bla?

—Bla… Bla bla bla bla, bla bla…

—Bla? Bla bla bla bla bla bla bla! Bla…

—Bla. Bla bla. Bla bla bla i bla bla!

—Bla bla! Bla bla?

—Blaaa! Bla bla bla bla bla bla bla bla bla, i bla bla bla bla bla bla.

—Ble?

—Bla, bla.

—Bla, bla, bla bla bla bla bla ble.

—Bla, bla bla bla bla… Bla!

—Bla! Bla! Bla bla bla!

Pedaços

S’havia forçat a escriure un diari durant l’època de l’institut. Pensava que el seu present potencial es dedicaria a contar el que no era, a falsejar les dades del passat, a contar coses que ell mateix recordaria així encara que no ho foren, tal com feia ell mateix al parlar de quan era xiquet. Per això va escriure una pàgina cada dia durant cinc anys.

De gran el va trobar quan feia neteja. Després de mirar el quadern i pegar-li unes voltes, com si no l’identificara, el va llegir sencer. Va tardar trenta-nou minuts. En acabar, va agafar les tisores i el pegament de barra i el diari que havia iniciat al començar la faena. Encara li quedava molta vida per davant.

Primer contacte

Em trobava l’altre dia vagarejant per un espai amb gespa i caminets, quan una xica jove i un gos se’m van apropar. Em va demanar foc molt educadament, i jo, veient-la de faccions boniques, em vaig palpar la butxaca buscant l’encenedor que no tenia. Em mirava de dalt a baix mentre jo em regirava el no-res, el buit absolut que significaven les butxaques en aquell moment. Potser ni en tenia i estava tocant-me les cames, i per això em mirava així, però tampoc sé com em mirava perquè jo no apartava els ulls d’un altre buit creat entre els ulls i el camí de grava. Finalment, em va dir que ho deixara córrer i va fer el gest d’anar-se’n, però la vaig detindre per a informar-la de la situació de l’encenedor en un lloc que jo coneixia.

Ella i el gos van accedir (el gos per imposició) i em van acompanyar fins a una tenda on vaig comprar un encenedor barat. No recorde si el va pagar ella, però és el més probable donades les circumstàncies. El vaig accionar i li vaig encendre la cigarreta. Com que li vaig fer entendre, amb paraules, que m’abellia quedar-me amb ella fins que s’acabara de fumar el cigarret, em va conduir a un lloc on servien als transeünts. Allà ens vam asseure en unes cadires que envoltaven una taula quadrada. El cambrer aparegué de seguida i ens va preguntar què volíem. Vaig esperar que ella demanara, i jo vaig demanar el mateix, fent un gest que la jove havia fet. Volia dir café amb llet. Quan el van portar, ella ja havia acabat de fumar. Aleshores, vaig agafar el recipient del café, me’l vaig endur la boca en un moment i em vaig empassar el contingut. Ofegant un crit per la llengua cremada em vaig acomiadar alhora que eixia per la porta. La xica em devia mirar, agraïda per l’encenedor.

El gos m’esperava nugat a un arbre, i en la seua mirada vaig entendre un cert afecte. Era un ésser primari que em va despertar curiositat. El vaig deslligar i me’l vaig endur a passejar, però a la poca estona vaig ser jo el que li vaig treure la corda i el vaig deixar passejar ell a soles. El parc estava molt bonic, amb la gespa i els arbres verds, i unes fontetes que tiraven aigua molt fort i em refrescaven la pell. A la poca estona d’estar assegut a la gespa, quan ja feia una bona estona que no sabia res del gos, em va tornar a vindre a la ment aquella xica. I se’m va acudir que li havia de posar un nom, per si me la tornava a trobar.

Sense Àunio el doctor

El metge de les dents sempre el reny per ser un femer. Pere sempre és el que més desfet ve d’eixe temple, perquè és que és de veres, és lleig. Els temps que el veig, sempre ve fent renecs: “m’enerve, és que m’enerve!” Per ser enterc, el metge el féu beure tres gerres de cerveses en el present… El després, entengueu, és que l’extret féu el neteig de les dents, del revés. Encert perfecte del metge.

D’un en un

Em dius que per què no faig un text com fet per tu, i jo no sé que dir. Ei, un text de tres mots et va bé? No, en vols més, vols un text tens, amb un poc de suc, tot i ser fluix. No un que pren com a fet clau un fi, la mort o el que fem al teu pis. Com pot ser, si tot el que sé de tu és més que el que sé de mi? Sóc tu? Pot ser que sí, o que no sé qui sóc. Sí! Ja ho tinc: ho vas ser tot per a mi, i ara… Fum. Fum i raig, tot junt, car tu no ets més que un cos fet sobre el buit.