Llibertat de nou

Parem-nos a pensar en totes les convencions que l'home ha creat i preguntem-nos: de veritat som tan incapaços de viure la nostra vida que hem d'estar atents a allò que els altres pensen, opinen, creuen, critiquen i jutjen d'allò que fas?

Esmussa'ls! pixa't i caga't damunt!

No t'excedisques

Ocorre. Quan menys t'ho esperes. Ja vaig parlar una vegada d'una cosa semblant.

Et trobes en la cova més profunda que l'home ha pogut crear, amb la teua pala, el teu pic afilat i les mans suoroses. Busques la substància, inconscientment, intuitivament. Les mans se't mouen per inèrcia, com atretes pels diamants viscosos que hi trobaràs. La pala i el pic no paren de treballar, fent forats minúsculs, lentament, amb cura de no derruïr la terra que sosté el túnel. La foscor és present pertot arreu, i és per això, pel fet de no veure res, que escarbotes cegament, però sabent el que fas. Fa molts anys que coneixes el túnel; hi has estat tantes vegades que saps en quin racó la terra és més dura, i en quin hi ha més risc de despreniment. Segueixes cavant, durant minuts, potser hores... Tal vegada no hi haja sort, així que pares, descanses i després tornes. 

Però arriba un moment en què tu no dominaràs les teues mans, ni el pic ni la pala. Elles et dominaran a tu durant uns instants, i seguiràs, sabent que estàs fent mal alguna cosa, que estàs a punt de cagar-la...Però el plaer és immens, i fa molt de temps que no t'ocorre res roïn per allí dins, així que segueixes, pegant palades i llevant terra d'on no s'ha ni de tocar. I és, en aquestos moments d'èxtasi, de frenesí, que ocorre allò de que parlava.

Et traus el dit del nas, i està impregnat de sang.

Açò molarà...

Solos. Separados por una isla. Enanos ante la inmenta vegetación. Sin fuego que les ilumine en la noche. Una lucha por la supervivencia, contra la Naturaleza y contra sí mismos. ¿Te lo vas a perder? Ya en los mejores blogs.


http://tupaalliyopaaca.blogspot.com

Llibertat emfasitzada

Feia uns quants dies que s'havia escapat de casa, en Corlis. Només tenia setze anys, però tan gran era la seua angoixa que, d'un cop de porta, havia abandonat, tres dies ha, sa casa. Anava equipat amb una motxilla, la que solia gastar per a anar a escola. A excepció de la llibreta i els bolígrafs, el contingut era diferent: roba, diners, una flauta, un sac de dormir i una manteta.

I allà es trobava, sol, sense ningú, sol. S'havia instal·lat a un carreronet fosc i pudent, i no havia tardat massa en fer-se amic dels gats que hi habitaven. El perseguien allà on anara: ja fóra quan es posava a tocar la flauta dos carrers més enllà —diners que dringaven no pel bell so, sinó per la bufoneria dels animalons—, o quan, després de recollir l'argent, es passejava envoltat de mirades suspicaces pel supermercat d'aquell remot poble, infestat de vells rancuniosos. Però vivia bé. La policia l'havia deixat, aparentment, en pau. Potser eixia a les notícies,tal vegada l'havien oblidat. A més, havia jurat individualment que no tornaria a cometre delictes. Corlis era un bon xic. No necessitava a ningú al damunt. No necessitava l'escola, l'institut, ni la presó. Ell era lliure.

Corlis, a poc a poc, es va fer amic complet dels gats. Comprava  menjar expressament per a ells; els acariciava, els feia coscanelles, els duia a passejar. Eren gats torts, coixos, cegs, grossos, flacs... N'eren molts, i Corlis, seguint un procés lent i amorós, acabà per no saber tocar la flauta. S'oblidà de la seua motxilla, del sac de dormir; ara la tela jeia repantigada al terra humit, mesclada amb les robes que Corlis ja no vestia. Corlis abandonà l'enteniment, la raó, l'ànima, les Idees(com es vulga dir), i es transformà en un ésser irracional, guiat per impulsos cerebrals. Ara corria pel carrer a quatre potes, el penis donant saltirons, esquivant a la policia per amagar-se ràpidament al seu carreronet, on caçava rates i saltamartins. Ningú no gosava travessar eixe carrer. Cada vegada hi havia més gats, governats per un gegant imberbe que només obeïa les seues pròpies lleis. Ara empaitava els vells, esgarrapava els vestits luxosos de les jovenetes, i les observava fugir alterades. Ja no comprava ni demanava diners...No feia cas de la societat ni dels costums, els deures, els drets ni les lleis. Era lliure. Lliure al complet.

La nostra lluita

Un home entra a una botiga d'electrodomèstics.

-Hola, bon dia.

-Bon dia, senyor; que desitja?

-Moltes coses. Però estic ací per una rentadora nova.

-Molt bé, i com la desitja?

-Home, posats a desitjar, que funcione sense electricitat.

La dependenta li posa a les mans una pastilla de sabó Lagarto.

-Ací té. Desitja alguna cosa més?

-Sí, només una cosa més: desitge que no hi haja desitjos.

L'home s'evapora, al mateix temps que la dependenta i els romancers que es passejaven per la tenda. Queden les rentadores allà palplantades,mirant-se els blancs i vibrant alegrades. S'ha deslligat el malefici de la maquinària humana. Visca.

Pos serà que no

El Gran Incendi ha destrossat el país. Pocs són els supervivents, que, com Llorenç Gisbert, no han sucumbit a les flames devastadores d'aquest incendi. Llorenç, en un apurat intent de salvar la vida, es troba a tres xiquets silenciosos que l'acompanyaran en el trist viatge de la fam i l'amargura.

"Una història fascinant, plena de valors i d'una estranyesa subtil que em va deixar bocabadat" Charles Gouffin.

"És increïble com aquesta història aconsegueix captar la mirada convexa del lector. Sembla com si estigués tot a l'inrevés!" Pedro Tribuno Ribagurcia.

"Una de les històries de la dècada, sens dubte" The Pleret Post.

Traducció

La traducció és guai. La traducció és bonica, sempre i quan no et montes una pel·lícula dels anys de la tos.

I jo, que les coses que traduisc no solen ser de l'esperanto ni del kikongo, traduisc les que estan en llatí. Són frasetes, de no més de deu paraules, que has d'anar desxifrant, buscant al diccionari, apuntant significats, casos, gèneres, nombres, funcions... Total, que és com fer un sudoku(i mira que jo no sé fer-ne). Que de sobte et ve l'àngel i et diu que es tradueix així. I t'encabotes en eixa traducció; pressuposes moltes de les paraules sense haver-te'n informat, apliques funcions impossibles a casos insòlits, i de sobte, la veus com la traducció perfecta! I dius: que en sóc, de llest!

Molt bé, escrius la traducció, la mires, la remires i, ja per a rematar la faena, li dius al del costat: Tu, esta frase la tenies bé, no? Deixa'm veure-la. Catacrac! Un complement directe que balla, mentre el subjecte fa palmes; un genitiu que actua d'indirecte, i dues multiplicacions allà en esborrany! Però què coll***...

Entens?

Que potser t'has tornat un maniquí d'aquestos que ixen per la televisió; que llueixen les millors gales dels mestres més monomaníacs, tot això en un jaç de tendència d'últim recurs que, si més no, ofen els crítics i els vells. Tendència, o moda, li diuen; forma, manera, guisa, aire, que més? Aire és el que té el vostre aparent compacte paner, el qual d'ací menys del que vosaltres penseu, si és que arribeu a rumiar algun cop en la vostra vida, potser imbuïdes per un atac d'histèria d'actualitat, d'ací menys del que podeu arribar a pensar, tal vegada uns anys, uns mesos, qui sap... El vostre cul serà tan flonjo com el de la resta dels mortals:unes darreres orgulloses, tocables, palpables, dignes d'engrap i de pessic encara que caigudes, posat que, simplement, no podeu estar contentes de la manera amb què heu provat d'aconseguir la immortalitat. Ara bé, no heu sigut capaços de superar-la; ni tan sols d'igualar, en termes generals, la bellesa HUMANA.

Comencem bé

La primera pixarrà.El primer cigarret.La primera paraula.El primer cubata.La primera sensació. El primer bes. El primer missatge. La primera felicitació. La primera borratxera. El fred. La primera, sí, amb José Mota. Els primers minuts. La primera hora. El primer ball. El segon cigarret. Un cubateta més, va. La primera ensopegada. Les primeres mirades. Els ulls. La primera diversió...La primera conversa, sense fi...

I, per supost, el segon bes. I el més important.

Qüestions de vagància

Quina casualitat que sempre, sempre, sempre que faltes a classe o a alguna reunió d'alguna cosa, els que sí que han assistit, quan els preguntes què van fer, et responen:

-Res important, vam mirar un parell de [X], el professor va explicar una [X] que ja havia explicat, i vam tornar a veure allò de [X], i ens va manar unes [X] per a casa. Fàcil, casi millor no haver vingut, no et vas perdre res...

Molt bé, supose que no haurà sigut tot tan fàcil. Però em fie de la vostra paraula... I no és una crítica en concret, és un fet.

Què coi feu?

Hui m'ha passat una cosa estranya, curiosa.

Anava caminant pel carrer, el meu avi m'havia enviat a fer un recado a la farmàcia, li havia d'aconseguir unes medecines. No sabia on era exactament la farmàcia, així que he pegat un parell de voltes abans de trobar-la. I en una d'aquestes voltes, m'he trobat a dues xiquetes, tindrien 13 o 14 anys, que caminaven juntes. Les he mirat, sense donar-los major importància, i he seguit el meu camí; per fi he trobat la farmàcia, he comprat el medicament, i m'encaminava cap a casa quan me les he tornat a trobar: estaven les dos a l'altra banda del semàfor on jo esperava que es posara verd, i quan m'han vist s'han mirat, una li ha dit alguna cosa a l'altra i s'han posat a caminar de pressa al principi i després a córrer. El semàfor s'ha posat en verd i l'he creuat un poc confús, però m'he dirigit cap a elles en lloc d'anar cap a casa; immediatament han pegat a fugir i les he perdudes de vista.

Però tanta mala pinta tinc? És que per casualitat semble un violador? Sí, val, no havia dormit molt i tenia mala cara, i era de matí, però elles m'han vist de lluny... Era la meua roba? Només portava un anorac vermell, entre altres, cosa que jo mai associaria a una mala persona. Però, filles meues, com volíeu que us fera mal si allò estava infestat de gent que em podia haver detés? Bé, supose que és el món on vivim, basat en una lleugera suspicàcia que, en ments menys experimentades, es pot traduïr en immensa.

Maleït tontòmetre

Isc de casa, i sé que he de caminar un bon tros. Em col·loque el tontòmetre, un a cada orella, i camine. Si pel camí em trobe amb algú, l'apague per poder xerrar amb ell i després me'l torne a posar.

Però hi ha gent que no: se'l deixen posat a totes hores, a tot volum i a tots llocs. Que vols preguntar l'hora a algú...No pots, duen el tontòmetre posat. Que vols demanar foc: no pots, no et senten. I és que és un invent molt útil, el tontòmetre, però em sembla que se li dóna un ús inadequat.

Festes 09

No s'han acabat encara. Però per a mi sí. Per desgràcia, ja no estudie a Benidorm, o per sort; però en qualsevol cas no gaudiré dels dies de festa que queden allà. Ara estic a València, assegut al sofà, mentre que els membres de la penya 24 i jo, la meua penya, estan al local, fent de les seues: uns fumant al pis de baix, altres fumant a fora, i altres fumant i bevent dins.

Però jo no estic allà, encara que voldria. Aquestes festes m'ho he passat d'allò més bé. Han sigut unes festes curtes, encara que equilibrades. He fet de tot: ofrena amb el roser, processó amb la banda, concert de Can Pingás, concert d'Owix, passacarrers tocant el bombo, ballar en la barra... En definitva, unes festes completes.

[...]

L'ambient es respira al carrer, l'olor de festes de Benidorm. Estas a casa, dutxant-te i arreglant-te, posant-te uns pantalons texans que no t'agraden massa, ja que saps que has de dur-los uns quants dies seguits i acabaran agafant una pudor a ranci i a vòmit impressionant. La samarreta està dobladeta dins d'un calaix; però clar, tu no l'has trobada, ta mare t'ha ajudat (l'ha trobat ella). Te la poses i notes que et ve xicoteta, que sembles una embarassada. Però és la teua penya, collons, té igual el que paregues. Els vaqueros estan finets i rígids, res a vore amb com estaran al final de la nit. Ixes de casa, amb un entrepà fet per tu dins una bossa de mercadona, i t'encamines al Local. Passet a passet arribes, i ja t'emportes la primera sorpresa: Dos persones que no coneixes. Bé, és una sorpresa, però de moment no és bona ni roïna: simplement és. Bé, mires un poc al voltant i et trobes als teus companys de la penya. Uns són els de sempre, altres no estan encara, altres són nous i els veus per primera vegada. Bé, un d'estos últims et planta una cervesa a la mà. Li ho agraeixes.

[...]

L'ambient està més carregat, les sudaderes més xopes, i la temperatura més alta. Aquells que havies vist que no coneixes ara són un destorb, la sorpresa ja no és simplement, ara és roïna. Espentes tot el que pots als que no porten la mateixa samarreta que tu. Una xica s'ha pujat a la barra i tots l'aplaudeixen. Dins de la barra hi ha més gent que a fora, tots passant o intentant treure un gel, o un got, o una botella. -"Dónde está el peché?- En la otra nevera"- Resulta que hi ha dos neveres, una a a cada punta, i l'única cosa que es fa és enviar al que pregunta a la nevera contrària. L'alcohol vola, els gots cauen, el terra està empastifat. Però esvara i pots ballar millor. un xic pelat espera en la porta del vàter. En la porta posa "averiado", però hi ha algú a dins: ningú s'empolla d'açò. Baixes al sòtan i veus a quatre individus damunt d'uns sofàs vells, el terra embassalat, i ple de burilles apagades per l'aigua. Tornes a pujar amb un poc de tristor , però la música te la lleva i et fa ballar amb més ganes.

[...]

"Mare meua, no sé que faig"- Hi ha un xic que duu massa hores assegut a un sofà, i t'ha agafat rabia. "esta és la meua penya, i no vull que un cul-gros ocupe el meu sofà"- Li dius quatre coses i et quedes a gust. El teu cap riu per dins ( je, je, je). El terra ja no està esvarós, ara t'apegues. La barra està banyada i no t'hi pots recolzar. Fa olor a vòmit. El vàter està ple de trossets, no em pregunteu per què m'he assomat a mirar. Els balls són més lents, les rises més ronques, la gent s'adorm de peu... Hora d'anar-se'n? Mires el rellotge i marquen les set. Bona hora per anar-se'n. Agafes les coses i te'n vas, sense pràcticament despedir-te, ja que ningú et pot sentir. Fa molt de fred pels carrers de Benidorm...

[...]

Toques el coixí amb el cap i et quedes adormit. Hui serà un altre dia.

Allò que s'atrau entre sí

Les gomes d'esborrar. Són útils. Són infinites, no? Les gastem per a esborrar coses escrites o dibuixades a llapis. També estan les que esborren bolígraf. No, però això no... Bé, són infinites. Per què? No, no sé si ho són. Mai ho he comprovat. Les gastem, sí, per a esborrar coses. Açò em duu a pensar algunes coses interessants: són infinites? No, es gasten; també es trenquen. S'esmicolen de vegades. D'altra banda, són molt útils, molt profitoses, molt gastades per tot el món, molt usades. Una goma nova, quin plaer de vore i quina desgràcia començar a gastar-la. El que s'ha de fer és no gastar-les: és a dir, no equivocar-se molt, o gens. O borrar amb el dit amb saliva... No, això trenca el paper. Després de tot, les gomes es perden, es deixen, es comparteixen, es furten, es troben, apareixen, desapareixen, tenen una vida molt agitada, molt atrafegada. Sempre d'estoig en estoig, per terra... Han xafat tot tipus de paviments: aceres, places de bous convertides a conservatori, escoles, instituts, universitats, hospitals, comissaries...Tot el que em puga imaginar. Però són realment útils? Ah si, si, ja ho havia dit, són per a esborrar coses a llapis. O portamines, també. Bé, eixe és un tema a part. Deixem-nos de tonteries.

Les gomes d'esborrar són d'allò més útil, però és l'objecte que més es desaprofita. Molt bé, una goma nova la gastes, la claves a l'estoig, però en una d'aquestes, o bé et pot desapareixer, o bé pot passar-se a convertir en una Goma no Desitjada. M'explique: és tracta d'una goma redona i xicoteta, que està a l'estoig o al fons de la motxilla, que pràcticament no la gastem. Pot ser per la simple raó que estiga molt bruta i embrute més que netege, o que la gràndaria siga tan ínfima que no puga estar a la vegada entre els nostres dits i borrar a la vegada. Encara que després, aquestes són les gomes més volgudes. Em contradic, les més volgudes són les noves. Però estes no tenen la rodonor de les altres. Però les noves es trenquen de seguida. Encara que, vist així, si es trenquen tens dos gomes. Açò és el que les converteix en infinites: el fet de no poder traure res en clar d'elles, i per supost, el fet que desapareguen. Desapareixen, sí... simplement desapareixen. O es queden al fons de l'estoig, o es mesclen amb la peluseta del terra, juntament amb les ungles, els pels i la pols; les coses infinites s'atrauen, sí, eixa és la conclusió. O no, eixa és la Meua conclusió, però tampoc.