Posar-li cara

La cara de perfil m'era difícil d'identificar. M'he passat tota la ponència mirant-te, rumiant, lligant caps, pegant-li voltes, mirant... Fins que m'ha arribat el full de firmar. Me n'he anat a la lletra 'n' i allà estava: Nòmada. I t'he tornat a mirar i ara sí que estava segur que eres tu. La resta ja la saps, i te n'has anat a una andana on has desaparegut. M'has paregut prou tímid, per cert.

El món amb el qual et diverties

Una granada als teus peus

està a punt de rebentar,

discuteixes sobre el preu

però és l'hora de sopar.

Bum!

Explota, com raïm als dits.

Et bufeteja com dues mans

anònimes i dures com crits.

Explota, quan te n'has adonat.

Bum!

Al terra amb pols al cap,

Jeus ferit sense trauma,

sostenint una vauma

que present havia estat.

La ciutat ja no et té, més aviat.

La mort porta sabates, però d'altres coses no.

La Mort ja s'ha vestit. Li ha costat, però s'ha vestit. I mira que les seues vestidures eren fàcils de posar. Però ara la Mort està vestida, duu unes sabates negres imponents, una túnica negra i una careta, sota la qual m'amague jo.
Em dispose a eixir a un escenari a fer la bogeria més gran que, ara sí, puc considerar que he fet en la meua vida. Però comencem pel principi:
Assajos, assajos, més assajos. El concurs de playbacks de Benidorm està a dues setmanes i ningú no se sap el ball  a la perfecció. Bla, bla bla. Anem al que anem.
La Mort es troba envoltada de persones atrafegades amb els seus vestuaris, negres, colorits, blancs... Alguns fins i tot no porten res i mostren els seus pectorals al món. La Mort s'intenta col·locar la seua roba més íntima amb la túnica posada, sense èxit. Haurà de cridar a un dels eunucs dels tambors perquè l'ajude a col·locar-se els seus calçotets especials de color verd fluorescent. Eixe serà,potser, el seu  error.
Un minut més tard, algú es clava amb els seus calcetins. És una de les periodistes que l'assetjaran després en la roda de premsa, segur, per eixe jupetí i eixos auriculars, la Mort està segura. Ja se'n venjarà.
Ara, damunt que li molesta el calçotet, s'ha d'estar pegant-li voltes a allò dels seus calcetins descolorits... La Mort es troba al costat de l'escala de l'escenari on li tocarà pujar uns minuts després d'abraçar a una ballarina amb coll de cigne que se li ha tirat al coll implorant-li clemència. El Sr. Mort(que queda millor) abraça al cigne i li diu unes paraules de consol: "Vinga, que t'eixirà molt bé. A tu et salvaré de la mort"(profecia que després complirà, per cert; però tot al seu temps). El presentador, com tots els presentadors del món, presenta: penya 24 i jo! En què estava pensant el senyor Mort quan aquella il·lustríssima li va oferir un contracte per participar a un maleït playback de festes de poble?
Sí, sí, la Mort ja no és el que era... Ara utilitza una dalla molt petita, que no li arriba ni a la cintura, i és de plàstic, per a més inri. A més, porta els calcetins descolorits. Quin fiasco de Mort. Però la Mort ha arribat a simpatitzar amb els seus contractants i ara desitja eixir a donar-ho tot a la pista de ball. Nerviós, això sí.
"24 i jo!", se sent, i la Mort veu que els seus companys estan al lloc i ell ha d'eixir immediatament. Agafa la dalla i anem-hi!. La mort camina entre dues línies, una de timbalers de caixa de cartró i una altra de... Hippies de ball fàcil? Sona ritme de batucada i el senyor Mort camina a poc a poc, assossegadament, fingidor d'una tranquil·litat que se suposa que una eminència com ell ha de tenir. Però el ritme se l'emporta, el fa fer tot de cabrioles! Para, de sobte, la batucada.
Hora de la roda de premsa: ja han arribat els tres periodistes que l'ínfim poder de convocatòria de la pròpia Mort ha pogut aplegar. La pobra Parca contesta les preguntes que li fan aquells artistes del periodisme fictici(posant accent andalús, com li han demanat) mentre, al cap, li segueixen retronant les idees dels seus calcetins i calçotets.
Però ràpid, ha acabat el parlament! Toca la fase de la "por a la fi del món"! Sona Oh Fortuna i surten tot seguit un exèrcit de ballarines armat amb pals de fregona que simulen jo què sé quina metàfora de la lluita entre la vida i la mort, o entre la valentia i la por... Mort es queda a un costat, fent de les seues.
Arriba la següent fase: "l'ira". Aquesta vegada no ha de quedar-se a un costat, no, ha de ballar amb els timbalers d'abans, que ara s'han posat uns vestits d'allò més vulgars i estrafolaris. (Que em perdonen, si més no) Sona The final countdown i es balla una coreografia feta a propòsit per a gent que no té molta experiència en això del ball, al contrari que la coreografia anterior, que era màxima lluïssor i  gala de talent i sincronització. Al final d'este ball, la mort ha hagut d'agenollar-se i de fingir que toca la guitarra amb la dalla. Però no és la vergonya ni el descens social el que li preocupa: el calçotet. Oh no! el calçotet maleït, el nota estrany, i encara queda un ball!
Sona I Will Survive i toca quedar-se una altra vegada al costadet fent de les seues. Però no pot, ja que nota que alguna part del seu cos no està on toca, i ara, davant del públic que mira i brama atentament, no pot fer res per remeiar-ho. La Mort dissimula com pot, fent algun ball amb poca traça amb la dalla maleïda. Ara, després d'este ball de xiques, que per cert és molt sensual i trepidant, entraran de nou els timbalers estrafolaris per posar-se al centre. Eixe és el senyal per posar-se alerta per ballar amb ells. Ara fan un giravolt, i li toca a la Mort unir-se al gran ball que faran ara tots junts: estrafolaris, sensuals i Mort. Pim pam, volta per ací, palmada per allà, i pum! quasi arribem al final! El final és el que de fet portava a la Mort de cul abans d'entrar. De cul és l'expressió adequada, ja que en succeïr-se la mort simulada de tots els ballarins amb la dalla actuant com una escopeta falsa, haurà de fer una cosa que, li han assegurat els seus contractants, li donarà l'empenta que necessita per tornar a ser la que era.
La Mort escolta els últims compassos en ritardando de la cançó i no para de pensar en el membre solt que penja a gust a fora dels calçotets. No pot pensar en una altra cosa, no pot! I ara li toca fer com si matara amb la dalla a tots els ballarins, clar, és la fi del món. Però ho serà de veritat si fa el que havien pactat, amb la seua daixona fora del seu cabdal. Es posa molt nerviosa, la Mort, i només aconsegueix disparar a la meitat dels penyistes, tot just quedant-se d'esquenes al públic. "Ara és el moment", pensa, i s'alça la túnica durant mig segon per tal de mostrar a tots els assistents que a la mort no se li ha de tindre por. La Mort és d'allò més graciós. Però més graciosa és la cara que se'ls ha quedat als que feien de morts i que, per pur instint, han alçat la cara ni que siga una mica per veure l'esdeveniment.

D'una canya va eixir una bala

Sempre em deien de xicotet, quan jugava amb pistoles de mentida o amb qualsevol cosa que simulara alguna mena de dispar, que anara amb compte, que "d'una canya va eixir una bala". Açò vol dir que en el moment més inesperat una bala podria sortir d'eixos joguets i llastimar-nos. Allunyant-nos un poc pot voler dir que qualsevol cosa pot fer-nos mal, per molt confiats que estiguem amb ella, per més que sapiguem que això és inofensiu.
Jo no sé si tu tenies cap confiança, si estaves jugant o si veritablement va ser un accident inesperat. El cas és que eixa bala no va eixir d'una canya.
Descansa en pau, Tio Paco.

L'entrada molt curta que es podria llegir fàcilment si no fóra per la poca intel·ligibilitat i per la mateixa vagància dels lectors cretins d'aquest bloc.

La casa és lluminosa i s'hi troben una persona major i una de més xicoteta que conversen. Detenim-nos un moment i endinsem-nos en les seues paraules per tractar d'esbrinar de què tracta la conversa.

—Vine ací.
El xiquet el mira expectant i hi va.
—La teua faena serà la següent.
I li allarga un descargolador.
—Quina?
I el mira desconcertat.
—Hauràs de passejar-te per tota la casa buscant tots els cargols que estiguen solts. Quan el sol es ponga, no vull veure'n cap movent-se dins del seu carril.
Bocabadant-se així l'infant, però ràpid en l'actuació.
—Peret!
Gir immediat.
—Les paelles són especialment propenses! 

Gràcies a elles, estem tranquils.

És hui que m'he decidit a escriure una part de la meua investigació. Sé que les meues memòries encara estan per acabar, i que m'he d'apresurar per fer-les el més ràpid possible, perquè els nostres joves puguen gaudir de la rellevància de tals informacions. Però a més de l'objectiu de les memòries per als joves, m'he proposat fer una investigació sobre els éssers pareguts a nosaltres. Existeixen una sèrie de criatures comestibles com nosaltres que adopten diverses formes, sabors i viscositats per a plaer del gust dels infants humans.

És hui que us parlaré de la història amorosa que vaig tindre amb un d'aquests éssers: una piruleta. La piruleta, abans que res, és una variant del caramel dur(del qual ja us parlaré), amb una peculiaritat que, de fet, és el que la fa més atractiva i més ergonòmica: un pal per subjectar el caramel. La meua estimada es deia Fiesta, i em va captivar des del primer moment que la vaig veure. Jo acabava de rodolar de dalt d'una lloma i vaig anar a parar a un encreuament de camins semi-desèrtic.

Allà estava ella, amb el pal finíssim, com un xiclet estirat; les seues curves vermelles a l'altura de la cara em van deixar bocabadat. Vaig començar a suar i a parpellejar sense parar, creant-se així un remolí d'incertesa i d'incomoditat en la conversa que immediatament vaig començar a establir amb ella. Vam parlar molta estona sobre la meua raça i, sobretot, de la seua.

Les piruletes, pel que em va dir aquella, són totes femelles i el més comú és que siguen de color roig. Pel que fa a la forma, les més representatives són les de forma redona o de cor. De cor humà, és clar. De cor fantàstic, pel que m'han dit. Un grup de regalíssies estudioses del món dels humans em va afirmar que els cors humans no tenen ni de bon tros una forma  digna de ser col·locada en objectes d'oci i entreteniment com són les piruletes. Però d'estos temes "antropològics" parlaré un altre dia. De moment us diré que hi ha també piruletes complexes, més grans i de diversos sabors i materials, enganxats a pal de fusta a diferència del de plàstic que caracteritza la  major part de piruletes comercials actuals. Fiesta tenia molt clara la seua postura: formava part d'un grup d'acció anomenat CCP, el Col·lectiu pel Color de la Piruleta, conegut arreu del món de la llepolia per les agitacions de tendes de llaminadures, per vagues i manifestacions, fins i tot per atacs directes als humans.

El CCP defen la varietat. Les piruletes són molt presumides i estimen els colors. Només unes quantes privilegiades poden gaudir ser multicolors o d'un color que no siga el roig. Sí, Fiesta també odiava el roig, com totes les altres. Per sort jo era verd i em va contar la teoria sobre les piruletes i sobre la seua rebel·lia:  els fabricants coneixen molt bé la ferocitat i la pressumptuositat de les piruletes. Després dels sabotatges sofrits per un grup de l'antic GAP(Grup d'Alliberament de la Piruleta), els humans decidiren castigar aquesta eixida amb el decret abolidor de les piruletes. Per sort, els venedors de llepolies i els infants van fer força política per tal que la llei no es duguera a terme i les condicions es canviaren: les piruletes només havien de ser fabricades amb color roig. Quan Fiesta em va explicar això, no ho vaig acabar d'entendre. Però després de sentir com s'explicava, vaig saber que les piruletes són éssers químicament ferotges i batalladors, a més d'arrogants. Per això, amb la imposició d'un color comú per a tots els nous membres de la comunitat piruletera el govern dels humans s'assegurava, en primer lloc la homogeneïtat i, més important, que les piruletes s'odiaren a sí mateixes. Les piruletes porten inherent, juntament amb les ganes de lluitar, un ferm odi vers el color roig, i els humans han sabut aprofitar-se'n perquè s'odien a elles mateixes i no siguen capaces de fer tot allò que podrien fer si s'estimaren més. És una paradoxa amorosa o una cosa així. De fet, els humans les han fet durant molt de temps roges. Perquè ja els antics fabricants sabien com pal·liar el problema.

Sobre la meua història d'amor val a dir que va ser un amor intel·lectual, quasi-platònic, un amor de conversa, un amor ja no només visual sinó auditiu. Tot això és el que us puc dir sobre la meua història d'amor.

Ara les piruletes es troben en un estat de rebel·lia constant, però que no té res a veure amb els grans moviments de lluita del GAP. Així i tot, les piruletes tenen fama pertot arreu, en el món dels dolços, de tindre molt mala llet. Però he de dir-vos que amb mi va ser molt amable, i crec que ho seria amb qualsevol llaminadura que es trobara amb la seua persona. A més, em vaig adonar d'una cosa: que gràcies a les piruletes, a nosaltres ens deixen tranquils.

La vellesa no fa mal

I allí estava jo, l’últim del paquet, encara en la meua infantesa. És curiosa la vida dels xiclets… Ens podem passar temps immemorials sent xiquets o ser-ho durant cinc minuts tan sols. Quan ets encara un xiclet infant, el teu cos és dur i comfortable, i normalment ets a llocs segurs i estables, però tempus fugit, i qualsevol dia t’arriba l’hora de fer-te vell. Fer-se vell és passar per la boca d’una persona, simplement. En el moment en què el procés es completa, ja ets vell i bla.

I allí estava jo, encara dur, encara ferm, encara embolicat i rodejat del buit dels meus germans desapareguts, quan em va agafar aquell homenàs i se’m va ficar a la boca. Quina sensació més estranya! Pensava que fer-se vell, com diem nosaltres, era dolorós. Però clar, jo no conec a cap xiclet vell. Només n’he conegut de morts, un dia que vaig vore una muntanya apegats els uns damunt dels altres a sota d’un pupitre. Clar, jo mai havia vist un xiclet vell per a preguntar-li la sensació d’ésser a la boca d’un humà. No sabia tan sols què es feia allà dintre. Primer vaig pensar que els xiclets es xuplaven simplement, però ara, des d’aquesta paperera, puc assegurar-vos, amics xiclets infants, que fer-se vell no és gens dolorós. Ben al contrari, podria dir-vos que és divertit mentres dura. Però clar, no sé per quina raó (i encara estic intentant trobar-la), els humans no es conformen amb un xiclet per a tot un dia (entenc que per a dormir hagen de treure’l de la boca), i ens llencen a papereres o, com deia abans, ens enganxen dessota els pupitres.

Quin serà el plaer que els produeix mastegar xiclet als humans? Vaig estar parlant fa uns dies amb un caramel, a dintre d’una butxaca, i em va contar que tant ell com jo tenim “gust”, aroma. Què serà allò de l’aroma? El caramel no va poder contar-me res més, ja que, en cert sentit, em va salvar la vida. L’homenàs, aquell dia, preferiria el “gust” del caramel. Tinc entès, que, al cap i a la fi, els caramels ni tan sols es fan vells... Pobre caramel, semblava simpàtic; era un nen com jo i ni tan sols va passar per la vellesa per morir!

Però ara sóc jo el vell, l’oblidat. Al meu costat hi ha un paper, deixalles de traure punta, mocadors gastats i embalatges de plàstic. Segurament, el que més m’ha sorprés de fer-me vell és l’elasticitat que he guanyat. Ja no sóc rígid ni ferm com abans, però a poc a poc note com se’m van endurint els membres.

Amb tot açò, xiclets infants, us deixe el meu llegat de xiclet vell perquè pugueu saber amb externa exactitud que fer-se vell, xiquets xiclets, no fa mal.

Rima nula

Els xiquets no volen dutxar-se,

no es volen fer grans;

busquen en l'escapada de les dents

un refugi en el descans.

Ves-te'n al llit, li deien;

ell amaga la game boy

baix del coixí...

I sua, sota el llençol il·luminat.

És un simi, un primat, un ser bàsic,

universal. No busca, no troba,

es limita a seguir els acords tàcits

que el seu instint li vol donar.

Entrada 100

Guarda l'odi. Reserva'l. L'odi és necessari. Però no amb els teus amics. Guarda l'odi, per favor, reserva'l per als teus enemics; ells sí que mereixen el teu odi, i no els teus amics, ni les persones que estimes i t'estimen. Eixe odi es pot canalitzar, és energia aprofitable que et pot donar pes, força i consciència durant una baralla. Però amb un enemic. Per favor, no balafies la fel amb un amic.

No sé qui és; una sola persona, moltes persones. Una sola persona, moltes persones. El cas és que m'agrada veure tants "m'he-partit-el-cul" o "m'has-fet-plorar". L'anonimat també em provoca plaer. Però el que més il·lusió em fa és veure comentaris. I sí, em diuen Jordi. Podeu parlar, no m'havia presentat.

Catarsi

Una situació catàrtica et purifica el cos, l'ànima, la ment, tot. Ara em sent purificat.

Gaudeamus igitur

S'ha tornat a entonar la melodia. Ara ja la tenim al cap. És el nostre objectiu. Les notes s'arremolinen al voltant dels nostres cervells buits que enyoren omplir-se de nou amb coneixements pulcres i complexos. 

S'ha tornat a entonar la melodia... I algú ha pegat un tret de sortida indefinit, al qual caldrà fer cas si no volem veure les nostres vides enfonsades en el fang.

Educació. Escola. Perdre el temps (ara i en l'escola)

Teniu molta destresa a l'hora d'agafar el llapis: els dits col·locats no sols tècnicament sinó refinadament, i gasteu la goma constantment amb una finor que només el vol de l'àguila pot ser digne de ser-hi comparat. Com el fuster que treballa la fusta, i a l'hora de ser benefactiu amb les seues obres les dota d'una reiterada significació, així vosaltres feu les vostres lletres, com el fuster, lentament i amb cura de no equivocar-se en cap detall, lentament, sí, amb molta cura i esforç de no deixar-vos ni una línia que li falta a la [lletra] "a" o al puntet ben grassonot i simpàtic de la "i". Sí, tot això sempre que no us done per agafar el corrector i posar-vos a destilar blanc en fons negre de paper impol·lut però de color inestable. Benvolguts, us felicite. Agafeu el llapis d'una manera molt agradable, tal com ens van ensenyar a l'escola a tots nosaltres. Efectivament, senyors, el llapis l'agafeu molt bé, no cal que ho dubteu ni que ho dubte ningú. Però de què us serveix, si no agafeu ni una paraula al vol?

Hui has tornat a veure el passat. Tu no escrius poesia. T’agradaria, si més no. És una manera de reflectir el que la prosa no pot. Però quan et poses, no t’ix. Què vols fer? Doncs escriure tot seguit, tal qual. Un elfuvi directe, un xorro, penses. Però en realitat amagues més del que plasmes al paper.