Recurrències

dimarts, 30 d’agost de 2011

La vellesa no fa mal

I allí estava jo, l’últim del paquet, encara en la meua infantesa. És curiosa la vida dels xiclets… Ens podem passar temps immemorials sent xiquets o ser-ho durant cinc minuts tan sols. Quan ets encara un xiclet infant, el teu cos és dur i comfortable, i normalment ets a llocs segurs i estables, però tempus fugit, i qualsevol dia t’arriba l’hora de fer-te vell. Fer-se vell és passar per la boca d’una persona, simplement. En el moment en què el procés es completa, ja ets vell i bla.

I allí estava jo, encara dur, encara ferm, encara embolicat i rodejat del buit dels meus germans desapareguts, quan em va agafar aquell homenàs i se’m va ficar a la boca. Quina sensació més estranya! Pensava que fer-se vell, com diem nosaltres, era dolorós. Però clar, jo no conec a cap xiclet vell. Només n’he conegut de morts, un dia que vaig vore una muntanya apegats els uns damunt dels altres a sota d’un pupitre. Clar, jo mai havia vist un xiclet vell per a preguntar-li la sensació d’ésser a la boca d’un humà. No sabia tan sols què es feia allà dintre. Primer vaig pensar que els xiclets es xuplaven simplement, però ara, des d’aquesta paperera, puc assegurar-vos, amics xiclets infants, que fer-se vell no és gens dolorós. Ben al contrari, podria dir-vos que és divertit mentres dura. Però clar, no sé per quina raó (i encara estic intentant trobar-la), els humans no es conformen amb un xiclet per a tot un dia (entenc que per a dormir hagen de treure’l de la boca), i ens llencen a papereres o, com deia abans, ens enganxen dessota els pupitres.

Quin serà el plaer que els produeix mastegar xiclet als humans? Vaig estar parlant fa uns dies amb un caramel, a dintre d’una butxaca, i em va contar que tant ell com jo tenim “gust”, aroma. Què serà allò de l’aroma? El caramel no va poder contar-me res més, ja que, en cert sentit, em va salvar la vida. L’homenàs, aquell dia, preferiria el “gust” del caramel. Tinc entès, que, al cap i a la fi, els caramels ni tan sols es fan vells... Pobre caramel, semblava simpàtic; era un nen com jo i ni tan sols va passar per la vellesa per morir!
Però ara sóc jo el vell, l’oblidat. Al meu costat hi ha un paper, deixalles de traure punta, mocadors gastats i embalatges de plàstic. Segurament, el que més m’ha sorprés de fer-me vell és l’elasticitat que he guanyat. Ja no sóc rígid ni ferm com abans, però a poc a poc note com se’m van endurint els membres.
Amb tot açò, xiclets infants, us deixe el meu llegat de xiclet vell perquè pugueu saber amb externa exactitud que fer-se vell, xiquets xiclets, no fa mal.

4 comentaris:

  1. Arran d'aquesta confessió xicletesca, a un li sobrevenen preguntes que abans mai no s'hauria plantejat. Per exemple: com mor un xiclet? Els xiclets que hi ha apegats al carrer i que són negres, estan morts o és que van de camuflatge i són una secta d'espies internacionals? De què parlen els xiclets que hi ha sota el pupitre? És cert que són més sociables que els que hi ha a les papereres? Algun dels xiclets quilomètrics de boomer han perdurat sense mutilar-se al llarg de la seva vida? Què sent un xiclet quan es fan bombolles amb ell? I els xiclets que no poden fer bombolles, què senten, impotència? Algun xiclet ha estat engolit per un humà i ha viscut per a contar-ho?

    Humm... la vida xicletesca és tot un món per estudiar i descobrir. Ara ja sabem, de moment, que la vellesa no els fa mal.

    ResponElimina
  2. Que crack que eres, admire la teua capacitat per traure-li encara més suc a estos temes. Gràcies, aprofitaré totes eixes preguntes que m'has fet per seguir amb el diari d'este pobre xiclet, o per intentar-ho, o si vols podem fer un "share", pots fer tu el següent, o el que vulgues...
    El cas és que m'has donat idees i estic segur que eres tu qui posa sempre "m'has fet plorar"(no, això no ho sé). Almenys comentes. La idea era que un xiclet sec després de mastegat ja és mort, però es pot matisar. Perdona pel desordre del meu discurs. Adéu!

    ResponElimina
  3. Que va, home, jo sóc bon tio i sóc dels que et pose "m'he partit el cul"!

    Em pensaré això del "share", però t'he de dir que ets tu qui m'ha donat eixes idees... Vorem com queda. Estic pensant que em preocupa molt que els pobres caramels duren tan poc... els xiclets són un poc més immortals, sembla. Llarga vida als mentolats!

    ResponElimina
  4. És genial, Jordi! Ara quan rosegue un xiclet me'l moraré de manera diferent. Llarga vida als xiclets!

    ResponElimina