Recurrències

dimarts, 26 de febrer del 2013

Ho necessita

Un home que entra a un restaurant amb la seua parella i, res, després de dir el nom els donen una taula i s’asseuen. És una parella afectuosa, senzilla. No paren de fer-se compliments l’un a l’altre, i estan tan distrets que ni paren compte de la carta que reposa baix dels seus colzes. Amb una copa de vi al davant, ella alterna la mirada entre la carta i els ulls del xicó, adobada amb el millor somriure. Ell es posa nerviós. S’ha oblidat el retolador permanent. I ja saps, amor meu, que jo no puc anar a restaurants sense un retolador permanent, eh que sí? Però ella en porta un en la bossa (el bolso, que diuen) i li l’allarga. Sempre tan atenta. Ell es posa a fer ratlles sobre els plats que no li agraden de la carta. La seua memòria visual és tan complicada que veure tantes coses escrites li provoca un caos mental que el condueix a la indecisió. A més, acostuma a llegir tan ràpid que en el moment en què està a punt d’assimilar la informació d’una paraula ja n’ha llegit quatre més. És de cervell lent i d’ulls ràpids, i per això necessita concentrar-se, tatxar el que sap segur que no vol i continuar llegint. La carta, l’acaba fent quatre o cinc vegades, fins que només li queden tres o quatre plats sense tinta negra, i aleshores la xicona ja li pot aconsellar (havia guardat silenci mentre vos explicava açò però també mentre l’home feia el ritual). Al final s’acaba de decidir, curiosament per la mateixa cosa de l’última vegada, perquè al final aquell és l’únic restaurant que no s’ha queixat de les seues pràctiques extravagants.

4 comentaris:

  1. uau!

    Tinc un cert afecte pels personatges que fan coses que la resta dels mortals no acabem d'entendre. Una vegada en vaig conèixer un que tenia una atracció eroticomística pels bolígrafs. Potser tindria bona relació amb el teu ratllador de cartes de restaurant, qui sap.
    Encara que t'he de dir que no em causen menys admiració els personatges que accepten incondicionalment els extravagants, com la xicota que apareix ací. Què els motiva, si és que els motiva alguna cosa, si és que realment calen motivacions per acceptar les persones com són. Perquè, al capdavall, tots tenim les nostres extravagàncies...

    ResponElimina
  2. Ja ho dius tu, al final una cosa com aquesta no seria gens estranya si començàrem a explicar manies rares que tenim...

    ResponElimina
  3. Certament, la vida seria molt més fàcil si poguéssim anar tatxant amb permanent tot allò que no ens agrada, però llavors ens diuen intransigents. També podem anar dubtant pel camí, i ens adonem que en el fons acabem seleccionant les mateixes portes de sempre. Quin text més maco! De fet, he estat tafanejant el bloc sencer i l'he trobat fantàstic. Et segueixo, doncs! És tota una delícia trobar espais on es comparteixin relats com els teus. Una abraçada.

    ResponElimina
  4. El que és una delícia és trobar gent que comente a la primera de canvi! Serà un plaer tindre't per ací.

    ResponElimina