Alienació

—Que què em ve al cap al veure esta imatge, concretament? No és per res, però preferia l’anterior… Deixe’m que li explique l’altra, va.

—Ha de ser aquesta. La de ta casa era per posar-te en situació.

—La de ma casa era què? La de ma casa em portava molts records, les baralles amb les germanes, el so de la picada del morter diumenge ben matí… Va, deixe’m que te l’explique en lloc de l’altra! Per, cert, què ha apuntat al paper? I no faça eixa cara, dona! Esta és millor, i ja està.

—No. Ha de ser aquesta. És imprescindible per a un assumpte, d’acord?

—Vale, vale, quefa… Vosté mana… Però primer li explicaré la de la casa. Fem eixe tracte, eh? Bé, bé, on m’havia quedat…? Ah, sí, la picada del morter, quin so més fastigós de sentir, però tan bonic de recordar… Julivert, un granet de pebre, clavell, bona cosa de sal… Ah, sí! I la nyora, molt important sofregir-la primer i deixar-la refredar una estona per a picar-la més fàcil. L’all també, sí. Llavors, això ho solia fer el mateix que feia la paella o l’ajudant, el fill o la mare. Este, ja t’havia dit que el pollastre s’havia de quedar daurat? I l’arròs, molt important! Sofregir-lo primer… Què més?

—M’explicaves els records que t’evoca aquesta imatge. I parla’m de vosté.

—Ah, sí, la imatge és de ma casa, ah sí! T’explicava que… Li explicava que anàvem a buscar granotes a la bassa, però s’amagaven i un dia en vàrem agafar una, i dins d’un pot de cigrons que la vam clavar… No va durar ni dos dies, la pobra. Llavors va arribar tot això dels videojocs i l’edat del pavo i ja ens oblidàrem dels gats i de les granotes, i d’anar a la platja, i de passejar… Ara, ens ho passàvem d’allò més bé, cadascú a la nostra, però bé.

—Enyores tot això?

—Home, ara que ho diu, doncs sí. Sí, si no no me’n recordaria, o què?

—Deixem-ho estar. Ara, el tracte. Aquesta imatge, què et diu?

—El tracte, la imatge… A veure, deixe’m que l’agafe. És un poble. Un poble en blanc i negre. No he viscut res en este poble, pense. No m’evoca res. És un pueblutxo. Espera, espera…! Puc parlar de coses que no siguen records? Qualsevol cosa, diu? Doncs puc dir-li que m’haguera agradat viure en este poble, però… mai podré fer-ho.