Recurrències

dimarts, 7 de febrer de 2012

Entre elits i contradiccions


Dies després m’haure d’organitzar amb tant de paper—, vaig caure per un forat perfectament redó, per on hauria cabut un ésser humà sense problemes. És hui que us contaré que, després de navegar per aigües tèrboles durant un temps sense poder fer res al respecte, vaig notar que una força m’espentava cap a terra ferma.
Un animal —o almenys era viu— m’havia agafat amb els braços robustos, i em diposità suaument a la vora d’eixe riu turbulent subterrani. Tot i que vaig intentar establir conversa amb l’animal —que cada vegada em semblava més un humà en miniatura—, no va respondre a l’interrogatori bàsic a què el vaig sotmetre. Entre passadissos em va deixar en una cambra un poc més il·luminada, i allà li vaig veure la cara, el cos ben delimitat i les extremitats semiarticulades amb les quals m’havia salvat, potser, d’un final poc aromàtic.
De sobte, una veu gran, que no provenia d’aquell ésser amb cara i tot, em va preguntar el nom i d’on venia. Qüestionari més bàsic encara que el que jo acabava de fer, que no cal dir que vaig contestar correctament i em vaig enganxar a parlar més del compte sense que ningú m’ho hagués demanat. Mentre contava a les ombres de les parets humides el meu propòsit de fer unes memòries, de viatjar arreu del món per descobrir... Em vaig quedar de pedra en veure quatre figures altes i primes, de color negre, envoltades totes elles amb el seu corresponent embolcall de plàstic —transparent, és clar— que em miraven fixament i sense parlar. Què hauríeu fet vosaltres, xiclets del món, en la meua situació? Segurament seguir parlant.
I això vaig fer, ara amb comentaris enginyosos d’aquells que et surten per la por, ara emfasitzant en el fet aquell de la guerra de les llepolies, sense posicionar-m’hi gaire... Però em van tallar tots quatre parlant alhora; tenien tantes ganes de parlar com jo:
«Som regalíssies, som llepolies com tu. Malgrat això, a molts xiquets no els agrada el nostre sabor, i els humans s’entesten en què la llaminadura és per a xiquets. El nostre gust, la nostra aroma és millor que això: nosaltres creiem en la subordinació de les llepolies a l’ésser humà, però n’odiem profundament les cries, malcriades i intolerants.»
«De fet, el que creiem més convenient és que l’ús de les llepolies estiga prohibit a totes les cries d’humà en la Terra. Perquè els adults saben apreciar millor els sabors que no els infants, i nosaltres...»
Ara vaig ser jo qui els vaig tallar: què entenien per adults? Com sabien que a cap xiquet li agrada el seu gust? La resposta, o la justificació, vingué de seguida. A tots quatre els havia posseït un xiquet per qui es van sentir traïts en tirar-los per un forat similar al que, feia uns minuts, m’hi havia ficat jo. Ironies de la vida. I encara hi havia més, tot i que ara només parlava un:
«Mira, les llepolies estan destinades als xiquets, per al seu entreteniment, per al seu plaer i diversió. Però, què passa amb els adults? No tenen també eixe dret a gaudir dels nostres serveis? Ací tenim la prova.»
I deixà pas a la criatura que m’havia salvat, la dels braços musculosos.
«Açò és una figureta, una sorpresa, un regalet extret d’un ou Kinder de xocolata. No és com nosaltres; no té sabor, no fa olor ni es pot menjar. A canvi, té una forma més precisa i pot moure els braços. Llavors, sabent que este joguet, com precisament hem descobert que es diu, va destinat als xiquets exclusivament, com és que no té sabor ni olor? Que et sembla, xiclet? No has canviat d’opinió? No creus que els xiquets t’engoleixen sense tastar-te? No creus que un infant no dubtarà a soterrar-te en un formiguer perquè les formigues et devoren lentament? No, no, els joguets són per als xiquets, i els xiclets per als adults. La xocolata és una altra història. Els joguets tenen el que nosaltres no tenim, i és una característica que només agrada a la canalla. El sabor és una cosa superior, no és la mel per a la boca de l’ase, que diuen els humans. Per tant, nosaltres i moltes regalíssies conegudes que viuen prop i lluny, lluitarem per defensar això. T’has fixat que Mike no parla? Una altra raó per la qual hauríem de considerar-nos superiors.»
Així que els humans, ells mateixos, no havien sabut desxifrar una cosa tan clara com la que em presentaven estes regalíssies elitistes? Vaig haver de firmar una petició de recolzament que em van oferir, tot i que no les tenia totes. A canvi de la meua acceptació van dir al seu esclau joguet que em tornara a pujar a la superfície. I així, entre elits i contradiccions, vaig seguir el meu camí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada