Tv3

Mai m'ha agradat TV3; l'odie. Però era realment necessari que desapareguera del meu televisor? Jo era capaç d'entendre la llengua que parlaven, a pesar que no m'agradara... O potser sí que m'agradava i per això vull que torne.

La vida

La segona vida

El tercer ull

El quart rei d’Orient

El cinqué genet de l’apocalipsi

Continueu, per favor. Necessite la vostra ajuda per canviar el món. Quin món, no ho sé.

Estudi passiu

No sé si existeix l'estudi passiu com a mètode d'estudi homologat, però jo el faig servir de vegades. Consisteix a posar matèria d'estudi a llocs visibles. Jo ho faig sobretot en el dors de la mà, escrivint-me paraules soltes que només requereixen un lligam cerebral quan són vistes. També ho vaig intentar a l'ordinador: si hi ha alguna cosa que no t'entra ni cap arrere, et fas un paint o et baixes una imatge representativa(per exemple un mapa), i te la poses de fons d'escriptori en l'ordinador. Que no tens ordinador? fas un dibuix o escrius les paraules ben grans en un paper, i ho poses a les parets de la casa, en llocs estratègics(un passadís, la nevera, al bany, per exemple). I la resta queda a la teua imaginació i capacitat per a rebre eixos flashos de matèria que, potser sí, potser no, es queden gravats al teu cervell.

Lliçó primera: els pronoms personals

Jo sóc jo, per a mi.
Jo sóc tu, per a tu.
Jo sóc ell, per a ell.
Tu eres jo, per a tu.
Tu eres ell, per a ell.
Tu eres tu, per a mi.
Qui és més inútil dels tres? Quina confusió, no saber qui som.

Trobadors

Posar-se a estudiar la poesia trobadoresca és adonar-se que trobador s'escriu amb b i no amb v. Ara, a corregir tots els apunts agafats a classe...I a avergonyir-me de mi mateix.

Qüestió

Si estàs pixant-te
i alhora tens set,
què faràs primer?

Playback 24. Primera part

Eren més de les deu de la nit. Jo estava canviant-me de roba, posant-me uns pantalons, camisa i rebequeta de mon pare per a la meua disfressa de "auelo". Al meu costat estava Kiko, posant-se un vestit de torero i demanant-me que m'esperara quan acabara de vestir-me, que no volia quedar-se sol. Eixírem a fora del camerino, i ens esperaven la resta de companys vestits cadascun del seu personatge: unes de sevillanes assajant uns passos de ball amb ventall, altres xiques disfressats d'homes sevillans amb elles, un rastes malabarista, músics, a la mateixa rafaella carrá, Manolo Escobar, el Fary... Tots nerviosos, esperant que començara la primera penya en actuar. Les converses eren diverses: uns parlaven dels vestits, altres comentaven moments puntuals de l'actuació, altres reien nerviosament o s'esbroncaven per qualsevol cosa.

Una penya, dues penyes, i la tercera érem nosaltres: la penya 24 i jo. La penya a la qual pertany des de fa cinc anys. Els components que participàvem en el ball ens vam dividir en dos: uns se n'anaren a l'esquerra i altres a la dreta de l'escenari. Jo buscava en el tumult a les meues dues companyes, Adela i Patri, les quals feien de velletes amb mi. El presentador ens presenta, s'apaguen les llums, em torne a col·locar la panxa de broma(que no era més que el meu brusó de penyista), i isc a l'escenari. Ens asseiem tots tres en unes cadires prèviament col·locades per algú (no sé qui, però gràcies), i esperem a que comence la música.

Amb el gaiato entre les cames, i una manta tapant-nos als tres per tal de simular una vellesa més realista, escolte la música. Rosa ix a l'escenari i recita una poesia amb la veu de Germán, a través de la gravació. Ens toca aleshores a nosaltres, els "auelets": hem de saber actuar i fer el playback de les veus que sonen en una conversació sobre la música que senten els joves de hui en dia...

Enemics

Tinc enemics per neutralitzar. Són records d'una època anterior, d'un temps de volum i d'alta densitat. Parle del meu cabell: el solia dur llarguet. Però el meu cabell és propens a desafiar les lleis bàsiques gravitatòries, així que creixia cap a dalt. Una temporada vaig estar un any sencer sense tallar-me'l, i el moment cúspide de volum i alta densitat va ser en plenes festes de Benidorm, en les quals jo participava activament. Com en totes les festes, per la nit passeges pels carrers i trobes a gent coneguda, la saludes, o simplement són desconeguts que passen de llarg. I ara arriben els enemics. Resulta que hi ha certs tipus de persones que es dediquen a emborratxar-se i a buscar brega. O si no s'hi dediquen, també ho poden fer. En resum, que durant totes les festes, vaig rebre un bon grapat d'insults, malnoms, comparacions... En fi, podeu imaginar com serien: Onceochoonce, Peluco, Maradona, Pelopolla, Pelocho, fins i tot alguns m'estiraven per comprovar que no fóra una perruca. Jo m'ho prenia a bones (amb la majoria sí, causa del meu baix grau de dots de combat contra tios de dos metres), però si m'arribava un tirillas...això sí que era insuportable. Doncs eixos són els que hauria de neutralitzar. Però crec en les desgràcies, així que no vos preocupeu que no em veureu amb un bat de beisbol trencant caps. Sobretot hi ha un tio, que sempre que el veig, m'enrecorde perfectament com s'escudava darrere la falda de sa mare mentre deia el número màgic de la guia telefònica. Hui l'he vist i he pensat: hauria d'haver-li pegat dos bones bofetades quan vaig poder... Ara fa dos metres!

Al cap i a la fi, açò s'ha convertit en un racó fosc, en un armari tancat on puc amagar-me quan em sent de qualsevol manera. Però, a diferència d'un amagatall, açò ho pot veure qualsevol persona. I això de vegades em preocupa. Perquè no és igual escriure per a un grup de lectors segurs, que saps què és el que els agrada, o escriure per una finalitat concreta. Ara descobrisc que no. Que, tractant-se d'un amagatall, no m'hauria de fixar en el que pensen les persones que em lligen. No és que me n'adone ara, no... Duu carcomint-me temps. Així que, res, m'ho propose a partir d'ara.

Serendípia

Normalment solc pensar que una coincidència resulta més eficaç que un telèfon mòbil. Ho explicaré: hi ha vegades en què et trobes a una persona per pura casualitat, i és la persona que t'esperes trobar. Unes altres vegades la vols trobar i gastes el telèfon per quedar. Però amb tanta gent i confusió no us trobeu! Aleshores, és un fet en què, dins d'uns marges, la serendipitat és més efectiva. Però potser l'altre dia no va funcionar... Tu tenies el meu número però jo no tenia el teu!

Passeig

La vista prèvia no va estar malament. Li vaig preguntar: vols guardar-me ara la cartera a la motxilla? Vam passar per davant d'un cartell taronja que predicava sobre algunes entrades públiques. Potser fóren per a un concert. Tenia etiquetes enganxades, i el títol encara estava en blanc... Un cartell més gran indicava com tornar a l'altre cartell, el de les entrades. Ella em va dir que redactàrem un informe, que editàrem pàgines a fi de canviar les estadístiques. Aleshores, li vaig donar la mà i es fongué, s'evaporà cap al cel. Va ser quan ho vaig comprendre: al cel rosat es podia llegir en unes lletres verdes i clares: Botzinades mentals.

Interrupció

Mai heu sentit una cosa com la que jo? És una situació estranya. És un desaprofitament d'energia, una desaportació a les paraules que es diuen en aquell moment.

Tot el món xarra en el bar, i tu no vols ser menys i dius un comentari. Però què passa? Que hi ha algú que parla més fort que tu al moment, i resulta que ningú t'està mirant, cosa per la qual ningú pot descobrir que has parlat. El teu comentari queda emmudit per un crit, per un camió sorollós que, quina casualitat!, passava per allà, o per qualsevol tipus de soroll: dringar de gots, caixes depositant-se per algun descarregador de cerveses enutjat amb el món... o per coses no sorolloses: una persona que arriba i tots la miren i el comentari queda en l'aire, una tele encesa on acaba d'eixir un famós molt guapo i les xiquetes es posen a cridar... Eixa sí que era sorollosa. El cas és que el comentari no el tornes a dir, per por a... no sé a que.

Distraccions

El jove xuclà fortament el cigarret. Amb el moviment l'altre li veié les ungles, negres i irregulars. Tota la seua mà era una irregularitat: durícies, sequedat i ferides minúscules i cremades. Però al jove li donava igual.
—És curiós, el món on vivim...—declarà.
L'altre, un xicot de la mateixa edat, uns divuit anys acabats de fer, vestia un polo groc clar i unes ulleres de sol. Les seues mans eren impol·lutes. Blanques, fines, acabades de recobrir amb una crema greixosa que les deixava apegaloses uns instants per a després fer el miracle. Mirava avorrit a l'altre jove.
—On vols anar a parar?
El jove de les mans brutes només vestia uns calçotets blau marí, i el seu cos era poc cuidat, com els cabells: greixosos, llargs i sense pentinar. Res a vore amb la cortina de cabells que queien pel front de l'altre, morenos i rossos alhora, engominats perquè s'apegaren a la pell.
—Ho tens davant del teu nas, tio.—El jove apagà el cigarret a la taula i es posà un altre a la boca, sense encendre'l—Es veu que, en este món, és més mascle aquell qui menys mascle demostra ser.
L'altre estava inquiet.
—No entenc què collons vols dir.
—Sí, i aquell que menys entén sembla ser el que més triomfa, i això preval sobre la meua anterior afirmació, que no deixa de ser certa...
I, apropant-se al seu company, li va clavar un colp a l'entrecuix.
—Eixa pel teu pentinat!—Exclamà escopint tot de saliva que eixia d'entre les dents tortes .—I la que vaig a pegar-te ara, és per la teua ignorància!
I dels calçotets extragué un revòlver que en algun temps fou platejat, i li encallà una bala entre les cames. Mai vaig poder oblidar el seu somriure...


Torne després de l'estiu, salutacions a tothom a qui se li haja acudit tornar després d'haver tornat algunes vegades i trobar sempre la mateixa entrada. Torne amb més ficció que mai, amb la mateixa realitat de sempre. Gràcies.

Silenci

Silenci... La màxima expressió de la deixadesa, de la indiferència. De negació o d'afirmació, de covardia. Senzill, però com un corc que consumeix l'esperit del més fort i del més dèbil. Pena, alegria, és silenci. És intentar aventurar un resultat incert, una aposta tirada al buit...