Qüestions de vagància

Quina casualitat que sempre, sempre, sempre que faltes a classe o a alguna reunió d'alguna cosa, els que sí que han assistit, quan els preguntes què van fer, et responen:

-Res important, vam mirar un parell de [X], el professor va explicar una [X] que ja havia explicat, i vam tornar a veure allò de [X], i ens va manar unes [X] per a casa. Fàcil, casi millor no haver vingut, no et vas perdre res...

Molt bé, supose que no haurà sigut tot tan fàcil. Però em fie de la vostra paraula... I no és una crítica en concret, és un fet.

Què coi feu?

Hui m'ha passat una cosa estranya, curiosa.

Anava caminant pel carrer, el meu avi m'havia enviat a fer un recado a la farmàcia, li havia d'aconseguir unes medecines. No sabia on era exactament la farmàcia, així que he pegat un parell de voltes abans de trobar-la. I en una d'aquestes voltes, m'he trobat a dues xiquetes, tindrien 13 o 14 anys, que caminaven juntes. Les he mirat, sense donar-los major importància, i he seguit el meu camí; per fi he trobat la farmàcia, he comprat el medicament, i m'encaminava cap a casa quan me les he tornat a trobar: estaven les dos a l'altra banda del semàfor on jo esperava que es posara verd, i quan m'han vist s'han mirat, una li ha dit alguna cosa a l'altra i s'han posat a caminar de pressa al principi i després a córrer. El semàfor s'ha posat en verd i l'he creuat un poc confús, però m'he dirigit cap a elles en lloc d'anar cap a casa; immediatament han pegat a fugir i les he perdudes de vista.

Però tanta mala pinta tinc? És que per casualitat semble un violador? Sí, val, no havia dormit molt i tenia mala cara, i era de matí, però elles m'han vist de lluny... Era la meua roba? Només portava un anorac vermell, entre altres, cosa que jo mai associaria a una mala persona. Però, filles meues, com volíeu que us fera mal si allò estava infestat de gent que em podia haver detés? Bé, supose que és el món on vivim, basat en una lleugera suspicàcia que, en ments menys experimentades, es pot traduïr en immensa.

Maleït tontòmetre

Isc de casa, i sé que he de caminar un bon tros. Em col·loque el tontòmetre, un a cada orella, i camine. Si pel camí em trobe amb algú, l'apague per poder xerrar amb ell i després me'l torne a posar.

Però hi ha gent que no: se'l deixen posat a totes hores, a tot volum i a tots llocs. Que vols preguntar l'hora a algú...No pots, duen el tontòmetre posat. Que vols demanar foc: no pots, no et senten. I és que és un invent molt útil, el tontòmetre, però em sembla que se li dóna un ús inadequat.

Festes 09

No s'han acabat encara. Però per a mi sí. Per desgràcia, ja no estudie a Benidorm, o per sort; però en qualsevol cas no gaudiré dels dies de festa que queden allà. Ara estic a València, assegut al sofà, mentre que els membres de la penya 24 i jo, la meua penya, estan al local, fent de les seues: uns fumant al pis de baix, altres fumant a fora, i altres fumant i bevent dins.

Però jo no estic allà, encara que voldria. Aquestes festes m'ho he passat d'allò més bé. Han sigut unes festes curtes, encara que equilibrades. He fet de tot: ofrena amb el roser, processó amb la banda, concert de Can Pingás, concert d'Owix, passacarrers tocant el bombo, ballar en la barra... En definitva, unes festes completes.

[...]

L'ambient es respira al carrer, l'olor de festes de Benidorm. Estas a casa, dutxant-te i arreglant-te, posant-te uns pantalons texans que no t'agraden massa, ja que saps que has de dur-los uns quants dies seguits i acabaran agafant una pudor a ranci i a vòmit impressionant. La samarreta està dobladeta dins d'un calaix; però clar, tu no l'has trobada, ta mare t'ha ajudat (l'ha trobat ella). Te la poses i notes que et ve xicoteta, que sembles una embarassada. Però és la teua penya, collons, té igual el que paregues. Els vaqueros estan finets i rígids, res a vore amb com estaran al final de la nit. Ixes de casa, amb un entrepà fet per tu dins una bossa de mercadona, i t'encamines al Local. Passet a passet arribes, i ja t'emportes la primera sorpresa: Dos persones que no coneixes. Bé, és una sorpresa, però de moment no és bona ni roïna: simplement és. Bé, mires un poc al voltant i et trobes als teus companys de la penya. Uns són els de sempre, altres no estan encara, altres són nous i els veus per primera vegada. Bé, un d'estos últims et planta una cervesa a la mà. Li ho agraeixes.

[...]

L'ambient està més carregat, les sudaderes més xopes, i la temperatura més alta. Aquells que havies vist que no coneixes ara són un destorb, la sorpresa ja no és simplement, ara és roïna. Espentes tot el que pots als que no porten la mateixa samarreta que tu. Una xica s'ha pujat a la barra i tots l'aplaudeixen. Dins de la barra hi ha més gent que a fora, tots passant o intentant treure un gel, o un got, o una botella. -"Dónde está el peché?- En la otra nevera"- Resulta que hi ha dos neveres, una a a cada punta, i l'única cosa que es fa és enviar al que pregunta a la nevera contrària. L'alcohol vola, els gots cauen, el terra està empastifat. Però esvara i pots ballar millor. un xic pelat espera en la porta del vàter. En la porta posa "averiado", però hi ha algú a dins: ningú s'empolla d'açò. Baixes al sòtan i veus a quatre individus damunt d'uns sofàs vells, el terra embassalat, i ple de burilles apagades per l'aigua. Tornes a pujar amb un poc de tristor , però la música te la lleva i et fa ballar amb més ganes.

[...]

"Mare meua, no sé que faig"- Hi ha un xic que duu massa hores assegut a un sofà, i t'ha agafat rabia. "esta és la meua penya, i no vull que un cul-gros ocupe el meu sofà"- Li dius quatre coses i et quedes a gust. El teu cap riu per dins ( je, je, je). El terra ja no està esvarós, ara t'apegues. La barra està banyada i no t'hi pots recolzar. Fa olor a vòmit. El vàter està ple de trossets, no em pregunteu per què m'he assomat a mirar. Els balls són més lents, les rises més ronques, la gent s'adorm de peu... Hora d'anar-se'n? Mires el rellotge i marquen les set. Bona hora per anar-se'n. Agafes les coses i te'n vas, sense pràcticament despedir-te, ja que ningú et pot sentir. Fa molt de fred pels carrers de Benidorm...

[...]

Toques el coixí amb el cap i et quedes adormit. Hui serà un altre dia.

Allò que s'atrau entre sí

Les gomes d'esborrar. Són útils. Són infinites, no? Les gastem per a esborrar coses escrites o dibuixades a llapis. També estan les que esborren bolígraf. No, però això no... Bé, són infinites. Per què? No, no sé si ho són. Mai ho he comprovat. Les gastem, sí, per a esborrar coses. Açò em duu a pensar algunes coses interessants: són infinites? No, es gasten; també es trenquen. S'esmicolen de vegades. D'altra banda, són molt útils, molt profitoses, molt gastades per tot el món, molt usades. Una goma nova, quin plaer de vore i quina desgràcia començar a gastar-la. El que s'ha de fer és no gastar-les: és a dir, no equivocar-se molt, o gens. O borrar amb el dit amb saliva... No, això trenca el paper. Després de tot, les gomes es perden, es deixen, es comparteixen, es furten, es troben, apareixen, desapareixen, tenen una vida molt agitada, molt atrafegada. Sempre d'estoig en estoig, per terra... Han xafat tot tipus de paviments: aceres, places de bous convertides a conservatori, escoles, instituts, universitats, hospitals, comissaries...Tot el que em puga imaginar. Però són realment útils? Ah si, si, ja ho havia dit, són per a esborrar coses a llapis. O portamines, també. Bé, eixe és un tema a part. Deixem-nos de tonteries.

Les gomes d'esborrar són d'allò més útil, però és l'objecte que més es desaprofita. Molt bé, una goma nova la gastes, la claves a l'estoig, però en una d'aquestes, o bé et pot desapareixer, o bé pot passar-se a convertir en una Goma no Desitjada. M'explique: és tracta d'una goma redona i xicoteta, que està a l'estoig o al fons de la motxilla, que pràcticament no la gastem. Pot ser per la simple raó que estiga molt bruta i embrute més que netege, o que la gràndaria siga tan ínfima que no puga estar a la vegada entre els nostres dits i borrar a la vegada. Encara que després, aquestes són les gomes més volgudes. Em contradic, les més volgudes són les noves. Però estes no tenen la rodonor de les altres. Però les noves es trenquen de seguida. Encara que, vist així, si es trenquen tens dos gomes. Açò és el que les converteix en infinites: el fet de no poder traure res en clar d'elles, i per supost, el fet que desapareguen. Desapareixen, sí... simplement desapareixen. O es queden al fons de l'estoig, o es mesclen amb la peluseta del terra, juntament amb les ungles, els pels i la pols; les coses infinites s'atrauen, sí, eixa és la conclusió. O no, eixa és la Meua conclusió, però tampoc.

Relat fictici

Anaven caminant totes les lletres d'un ésser per un paratge antinatural. No éren les lletres de les paraules referides al tipus d'ésser, ni a la seua composició física, o química. Es tractava de les lletres de l'ésser en concret, ell. Les lletres anaven juntes, lligades entre elles, i eren acompanyades per un altre grup de lletres d'un altre ésser, totalment diferent. Els dos grups anaven junts, formant un rebombori de lletres del qual costava diferenciar-ne el significat.

Caminaven felices, les lletres, totes formant tres grups de paraules; algunes amb accents, altres que anaven fortament lligades entre elles, algunes repetides... i seguien caminant. Caminaven en files, pels diferents renglons i línies blaves sobre fons blanc. Però vet aquí que aquestes lletres, es van aficionar a eixir-se'n dels renglons; no sabien per què ho feien, no sabien per què, però els agradava. Era una sensació d'estalvi i de benefici. S'aficionaren a saltar les línies, a lliscar pel fons blanc sense necessitat de tocar allò blau...

Però tota diversió té un preu, i aquestes lletres de poc trellat no sabien ben bé el que els passaria.

Va arribar un moment que les lletretes estaven fins i tot cansades i avorrides de sortir-se'n dels renglons. Així que van decidir eixir de l'establiment, del full de paper, on estaven atrapades. Amb l'ajut d'unes les altres eixien, i amb l'ajut de les que estaven ja fora, eixien les de dins.

Però passà una cosa molt curiosa. Allà fora, caminant per l'escriptori, hi havia una lletra majúscula que va dir a les lletres petites que es detingueren. Les va fer entrar a un petit bloc de notes, on les va interrogar. Les lletres minúscules, tot i que estaven juntes, estaven nervioses i tremolaven de por. Després d'una estona d'interrogatori, es van afegir tres o quatre lletres majúscules més, i van dir que s'havia d'esperar que vinguera la lletra majúscula negreta. Quan aquesta va arribar, va distingir en un dels grupets de lletres una paraula que li va recordar a alguna cosa. Aleshores es dirigí a les lletretes, i els soltà un sermó molt llarg referint-se al tema d'eixir-se dels renglons i les línies; algunes de les lletres ploraven de la ràbia i del penediment. Com que havia llegit en aquelles lletretes un llinatge particular i conegut, les va deixar anar sense haver de passar per la goma de borrar. "Quina sort hem tingut" -exclamaven les lletretes.

Poc després les petites lletres viatjaven per dins dels renglons, penedides d'haver fet allò incorrecte, enrabiades de que les hagueren pillat, però a la vegada alleujades de que no les hagueren castigat.

I amb açò, us deixe el retrat de les petites lletres trapelles, que van aprendre a obeïr el sistema i que, el llinatge ho és tot.

Mai ho havies fet?

Òstia tio! vaig a provar una cosa que mai he fet. És que estic molt avorrit. A vore... Sí: Obric el google, i busque el meu nom. Ains... quin gustet.

9 d'octubre

Hui, 9 d'octubre, dia nacional del País Valencià, m'he alçat i estava el Canal 9 posat a la tele. Allà estaven ells. Ells, allà plantats, amb la cara ben alta i el cos ben ferm, acompanyats de tot un sèquit de xuplaculs carnavaleros. I tot açò ben adobat amb els himnes d'Espanya i de la Comunitat, en un a,bient solemne i seriós. -On s'ha clavat el bufar de dolçaina i el repicar de tabalets? On s'han clavat les aglutinacions, els discursos i els enamorats amb la mocadorà?- Li deia jo a Pep mentre observàvem l'espectacle del canal televisiu. -On estan les masses populars desfilant i celebrant, despertant-se amb un somriure? Res. Ni tan sols han mencionat una paraula del cas Gürtel... Era d'esperar. I pa colmo, per la vesprada, de 4 a 7 no han fet res més que posar una pel·lícula de Harry Potter, ben farcida d'intermitjos per a allargar-la al màxim. I ara a esperar a veure què diuen a les notícies.

No us ha passat mai? A mi si.

Entre a l'ascensor, i aprete al botó. I l'ascensor no funciona. Torne a apretar

i tampoc. Aprete quinze vegades més, i res. Poc després m'adone de que estic apretant al botó del pis al qual estic.

Tant de bò estiguera bé

Dóna la casulaitat de que ara no estic constipat. Però quan ho estic, no puc evitar pensar una cosa.

Estic gitat al llit, amb el nas tapat i no puc respirar, i en conseqüència, dormir. I aleshores pense: Tant de bò estiguera bé.
Estic a classe, tossint sense parar, interrompent al prfessor i als meus companys, i pense: Tant de bò estiguera bé.

Estic cagant, amb diarrea, fotut, duc mogolló de rato tancat al vàter, i pense: Tant de bò estiguera bé.

És aleshores (aquestos són exemples comuns i dels que més passen), quan desitges amb tota la teua força tornar a estar com estaves, ja siga sense constipat, sense diarrea, sense un herpes, una ferida a la cama o un mal al canell, tornar a estar com estaves abans. Abans, quan estaves BÉ, no ho apreciaves, ja que podies respirar, cagar, caminar, manipular objectes de manera normal. Però és quan et passen coses quan aprecies allò bò que tenies...

ara

Bueno, últimament he estat un poc despenjat. Però no us preocupeu (sí, ja sé que no estàveu molt preocupats), a partir d'ara faré més entrades. JEJE

Un dia sense notícies

-Sí, home! No seria possible! Un dia sense notícies? Que va! Un dia sencer sense escoltar notícies d'assassinats, desaparicions o delictes fiscals? No ho crec... Encara que el que més estrany em resultaria seria no haver d'escoltar les patranyes de la política; un diu blanc, l'altre diu negre, l'altre creu que descobreix la sopa d'all... Ni tan sols notícies llegides, ni una casa ocupa revolicada, cap manifestació, cap mossegada d'un gos al veí...Res. T'ho imagines? Tampoc a la ràdio, cap esdeveniment esportiu, ni tan se vols una lesió del jugador més desconegut. No és possible, fins i tot a la televisió: Què passaria? Què farien en el lloc de les notícies, telediaris, minuts a minuts i tòmboles noticiàries? Quin benefici trauríem, doncs, d'aquesta notícia?

-L'únic profit, em sembla, senyor, seria la doble ració de Simpsons, Futurama, American Dad, Padre de Família, La ruleta de la Suerte, o Arguiñano que ens posarien.

-A això li dius tu benefici?

-Si, senyor, jo només sóc un xiquet...

Gat vs Gos

Si, els gossos es mengen als gats, i els gats es mengen els ratolins. Però hui deixarem a banda aquestos últims per a lloar la destresa dels gats en comparació a la dels gossos.

Si posàrem en la trajectòria d'un gat tota classe d'objectes, el gat passaria el camí sense tombar ningun dels objectes, sense ni tan sols tocar-los.

Si férem el mateix amb un gos, acabaria tot per terra.

Però que anem a fer-li, tots els animals ens ofereixen el mateix percentatge de confiança, desconfiança, por, i curiositat.

Absteniu-vos de tonteries

És ell, no?

Aquesta pregunta se sol fer mentre es mira una pel·lícula. La solen fer els pares, en la següent situació: al principi ha eixit un xiquet protagonista, i al cap d'una estona ha eixit un adolescent en una altra escena. És aleshores quan ton pare et pregunta: És ell? També es pot donar el cas de que el protagonista isca d'esquenes a la càmera i no el pugues diferenciar molt bé. ELL és el protagonista, sempre.