Allò que s'atrau entre sí

Les gomes d'esborrar. Són útils. Són infinites, no? Les gastem per a esborrar coses escrites o dibuixades a llapis. També estan les que esborren bolígraf. No, però això no... Bé, són infinites. Per què? No, no sé si ho són. Mai ho he comprovat. Les gastem, sí, per a esborrar coses. Açò em duu a pensar algunes coses interessants: són infinites? No, es gasten; també es trenquen. S'esmicolen de vegades. D'altra banda, són molt útils, molt profitoses, molt gastades per tot el món, molt usades. Una goma nova, quin plaer de vore i quina desgràcia començar a gastar-la. El que s'ha de fer és no gastar-les: és a dir, no equivocar-se molt, o gens. O borrar amb el dit amb saliva... No, això trenca el paper. Després de tot, les gomes es perden, es deixen, es comparteixen, es furten, es troben, apareixen, desapareixen, tenen una vida molt agitada, molt atrafegada. Sempre d'estoig en estoig, per terra... Han xafat tot tipus de paviments: aceres, places de bous convertides a conservatori, escoles, instituts, universitats, hospitals, comissaries...Tot el que em puga imaginar. Però són realment útils? Ah si, si, ja ho havia dit, són per a esborrar coses a llapis. O portamines, també. Bé, eixe és un tema a part. Deixem-nos de tonteries.

Les gomes d'esborrar són d'allò més útil, però és l'objecte que més es desaprofita. Molt bé, una goma nova la gastes, la claves a l'estoig, però en una d'aquestes, o bé et pot desapareixer, o bé pot passar-se a convertir en una Goma no Desitjada. M'explique: és tracta d'una goma redona i xicoteta, que està a l'estoig o al fons de la motxilla, que pràcticament no la gastem. Pot ser per la simple raó que estiga molt bruta i embrute més que netege, o que la gràndaria siga tan ínfima que no puga estar a la vegada entre els nostres dits i borrar a la vegada. Encara que després, aquestes són les gomes més volgudes. Em contradic, les més volgudes són les noves. Però estes no tenen la rodonor de les altres. Però les noves es trenquen de seguida. Encara que, vist així, si es trenquen tens dos gomes. Açò és el que les converteix en infinites: el fet de no poder traure res en clar d'elles, i per supost, el fet que desapareguen. Desapareixen, sí... simplement desapareixen. O es queden al fons de l'estoig, o es mesclen amb la peluseta del terra, juntament amb les ungles, els pels i la pols; les coses infinites s'atrauen, sí, eixa és la conclusió. O no, eixa és la Meua conclusió, però tampoc.

Relat fictici

Anaven caminant totes les lletres d'un ésser per un paratge antinatural. No éren les lletres de les paraules referides al tipus d'ésser, ni a la seua composició física, o química. Es tractava de les lletres de l'ésser en concret, ell. Les lletres anaven juntes, lligades entre elles, i eren acompanyades per un altre grup de lletres d'un altre ésser, totalment diferent. Els dos grups anaven junts, formant un rebombori de lletres del qual costava diferenciar-ne el significat.

Caminaven felices, les lletres, totes formant tres grups de paraules; algunes amb accents, altres que anaven fortament lligades entre elles, algunes repetides... i seguien caminant. Caminaven en files, pels diferents renglons i línies blaves sobre fons blanc. Però vet aquí que aquestes lletres, es van aficionar a eixir-se'n dels renglons; no sabien per què ho feien, no sabien per què, però els agradava. Era una sensació d'estalvi i de benefici. S'aficionaren a saltar les línies, a lliscar pel fons blanc sense necessitat de tocar allò blau...

Però tota diversió té un preu, i aquestes lletres de poc trellat no sabien ben bé el que els passaria.

Va arribar un moment que les lletretes estaven fins i tot cansades i avorrides de sortir-se'n dels renglons. Així que van decidir eixir de l'establiment, del full de paper, on estaven atrapades. Amb l'ajut d'unes les altres eixien, i amb l'ajut de les que estaven ja fora, eixien les de dins.

Però passà una cosa molt curiosa. Allà fora, caminant per l'escriptori, hi havia una lletra majúscula que va dir a les lletres petites que es detingueren. Les va fer entrar a un petit bloc de notes, on les va interrogar. Les lletres minúscules, tot i que estaven juntes, estaven nervioses i tremolaven de por. Després d'una estona d'interrogatori, es van afegir tres o quatre lletres majúscules més, i van dir que s'havia d'esperar que vinguera la lletra majúscula negreta. Quan aquesta va arribar, va distingir en un dels grupets de lletres una paraula que li va recordar a alguna cosa. Aleshores es dirigí a les lletretes, i els soltà un sermó molt llarg referint-se al tema d'eixir-se dels renglons i les línies; algunes de les lletres ploraven de la ràbia i del penediment. Com que havia llegit en aquelles lletretes un llinatge particular i conegut, les va deixar anar sense haver de passar per la goma de borrar. "Quina sort hem tingut" -exclamaven les lletretes.

Poc després les petites lletres viatjaven per dins dels renglons, penedides d'haver fet allò incorrecte, enrabiades de que les hagueren pillat, però a la vegada alleujades de que no les hagueren castigat.

I amb açò, us deixe el retrat de les petites lletres trapelles, que van aprendre a obeïr el sistema i que, el llinatge ho és tot.

Mai ho havies fet?

Òstia tio! vaig a provar una cosa que mai he fet. És que estic molt avorrit. A vore... Sí: Obric el google, i busque el meu nom. Ains... quin gustet.

9 d'octubre

Hui, 9 d'octubre, dia nacional del País Valencià, m'he alçat i estava el Canal 9 posat a la tele. Allà estaven ells. Ells, allà plantats, amb la cara ben alta i el cos ben ferm, acompanyats de tot un sèquit de xuplaculs carnavaleros. I tot açò ben adobat amb els himnes d'Espanya i de la Comunitat, en un a,bient solemne i seriós. -On s'ha clavat el bufar de dolçaina i el repicar de tabalets? On s'han clavat les aglutinacions, els discursos i els enamorats amb la mocadorà?- Li deia jo a Pep mentre observàvem l'espectacle del canal televisiu. -On estan les masses populars desfilant i celebrant, despertant-se amb un somriure? Res. Ni tan sols han mencionat una paraula del cas Gürtel... Era d'esperar. I pa colmo, per la vesprada, de 4 a 7 no han fet res més que posar una pel·lícula de Harry Potter, ben farcida d'intermitjos per a allargar-la al màxim. I ara a esperar a veure què diuen a les notícies.

No us ha passat mai? A mi si.

Entre a l'ascensor, i aprete al botó. I l'ascensor no funciona. Torne a apretar

i tampoc. Aprete quinze vegades més, i res. Poc després m'adone de que estic apretant al botó del pis al qual estic.

Tant de bò estiguera bé

Dóna la casulaitat de que ara no estic constipat. Però quan ho estic, no puc evitar pensar una cosa.

Estic gitat al llit, amb el nas tapat i no puc respirar, i en conseqüència, dormir. I aleshores pense: Tant de bò estiguera bé.
Estic a classe, tossint sense parar, interrompent al prfessor i als meus companys, i pense: Tant de bò estiguera bé.

Estic cagant, amb diarrea, fotut, duc mogolló de rato tancat al vàter, i pense: Tant de bò estiguera bé.

És aleshores (aquestos són exemples comuns i dels que més passen), quan desitges amb tota la teua força tornar a estar com estaves, ja siga sense constipat, sense diarrea, sense un herpes, una ferida a la cama o un mal al canell, tornar a estar com estaves abans. Abans, quan estaves BÉ, no ho apreciaves, ja que podies respirar, cagar, caminar, manipular objectes de manera normal. Però és quan et passen coses quan aprecies allò bò que tenies...

ara

Bueno, últimament he estat un poc despenjat. Però no us preocupeu (sí, ja sé que no estàveu molt preocupats), a partir d'ara faré més entrades. JEJE

Un dia sense notícies

-Sí, home! No seria possible! Un dia sense notícies? Que va! Un dia sencer sense escoltar notícies d'assassinats, desaparicions o delictes fiscals? No ho crec... Encara que el que més estrany em resultaria seria no haver d'escoltar les patranyes de la política; un diu blanc, l'altre diu negre, l'altre creu que descobreix la sopa d'all... Ni tan sols notícies llegides, ni una casa ocupa revolicada, cap manifestació, cap mossegada d'un gos al veí...Res. T'ho imagines? Tampoc a la ràdio, cap esdeveniment esportiu, ni tan se vols una lesió del jugador més desconegut. No és possible, fins i tot a la televisió: Què passaria? Què farien en el lloc de les notícies, telediaris, minuts a minuts i tòmboles noticiàries? Quin benefici trauríem, doncs, d'aquesta notícia?

-L'únic profit, em sembla, senyor, seria la doble ració de Simpsons, Futurama, American Dad, Padre de Família, La ruleta de la Suerte, o Arguiñano que ens posarien.

-A això li dius tu benefici?

-Si, senyor, jo només sóc un xiquet...

Gat vs Gos

Si, els gossos es mengen als gats, i els gats es mengen els ratolins. Però hui deixarem a banda aquestos últims per a lloar la destresa dels gats en comparació a la dels gossos.

Si posàrem en la trajectòria d'un gat tota classe d'objectes, el gat passaria el camí sense tombar ningun dels objectes, sense ni tan sols tocar-los.

Si férem el mateix amb un gos, acabaria tot per terra.

Però que anem a fer-li, tots els animals ens ofereixen el mateix percentatge de confiança, desconfiança, por, i curiositat.

Absteniu-vos de tonteries

És ell, no?

Aquesta pregunta se sol fer mentre es mira una pel·lícula. La solen fer els pares, en la següent situació: al principi ha eixit un xiquet protagonista, i al cap d'una estona ha eixit un adolescent en una altra escena. És aleshores quan ton pare et pregunta: És ell? També es pot donar el cas de que el protagonista isca d'esquenes a la càmera i no el pugues diferenciar molt bé. ELL és el protagonista, sempre.

Entradeta (part segona)

En vista de la bona rebuda de l'anterior entrada, i de que no se m'acudeixen més coses sobre què escriure, he decidit fer la segona part. A l'anterior us comentava la meua afició a furgar-me les narius, però em deixava moltes coses importants, com per exemple, què fer amb el moc una vegada l'has tret, o els tipus de mocs que es poden trobar en una cavitat nassal.

Començarem per traure un moc del nas. Tots els factors influeixen en la forma, duresa, textura i maleabilitat d'un moc. Podem estar tres persones diferents de ressaca, i a cadascú li eixirà un tipus diferent. Durant el dia, uns tipus de mocs. Durant la nit, uns altres. En la piscina, uns. En la platja, totalment diferents. Mentre escric aquesta entrada, amb un moc en un dit, mantenint-lo enlairat per no prèmer ninguna tecla amb aquest. Mentre escrivia l'anterior, el mateix cas, però amb un moc totalment distint. En la dutxa, uns. En el sofà uns altres. No sé ben bé dir quin moc s'adequa millor a cada situació, ja que si diguera alguna cosa, us estaria enganyant. Però si que us puc dir els tipus per a que us feu una idea, vosaltres, els acabats d'iniciar en aquest art.

Per exemple, estan els típics mocs durs, denominats comúnment moc-lapa, el qual s'apega a les parets del nas furtivament. Tenen un nivell de dificultat d'extracció de 7

D'altra banda, es troben els mocs tirant a lìquids que es tenen quan estàs constipat, o simplement eixen per que sí. El nivell de dificultat real és de 4, però pot augmentar fins a 4, per la simple raó de que solen trobar-se en grans cantitats.

Un altre cas és el moc introbable. El notes, el notes, el notes, furgues, furgues, furgues, el notes, rebufes amb el nas, notes com es mou una mica, però res. Finalment, el traus quan menys t'ho esperes. El nivell de dificultat és de 8, i aquestos són els majors causants de la més temuda de les hemorràgies per als furgadors: la nasal.

També, i casi per a finalitzar, estan els mocs de la piscina. Crec que la piscina és l'únic lloc en què no em furgue el nas. Per la justa i simple raó que la piscina em tau els mocs per mi. Ixes de l'aigua i la candela penjant. Però no patiu, l'únca cosa que heu de fer és escabussar-vos i tirar molt d'aire pel nas a la vegada que us passeu la mà pels dos forats.

I finalment, el moc maleable. és el que té la propietat de fer-se làmines. Bé, en realitat, ell mateix és una làmina, que eixampla el seu espai per tal de aprofitar al màxim la paret del nas. Aquestos tenen una dificultat d'extracció de 1. Són, potser, els més divertits, però a la vegada els que més costen de trobar.

De segur que m'he oblidat d'algun, i més tard se m'ocorrerài ja no odré escriure'l. Però són exemplets. I ara arribem al moment de traure's el moc. Si és dur, no hi ha problema. Es fa una bola amb els dits, i es col·loca en el polze, per a després llençar-lo amb l'índex a un lloc on mai el trobarem. També es pot apegar a diversos llocs: Baix d'una cadira o una taula, darrere de portes, darrere del sofà, en el calcetí(només en cas d'emergència), o baix del seient del cotxe. Si és blanet tirant a dur, ja es dificulta més l'operació: És més apegalós i a l'hora de enviar-lo a fer punyetes se t'apega en el dit índex, i has de tornar a fer l'acció, però ara a l'inrevés: és el polze ara el que catsapulta el moc. Però s'apega al polze. Aleshores has d'apegar-lo a algun lloc, si no et podràs passar hores fins que s'asseque i isca disparat. D'altra banda, amb els blanets, el que s'ha de fer és restregar-lo entre l'índex i el polze una lleugera estona, fins que aquest, per art de màgia, desaparega.

Una altra afició comú (sobretot entre els més menuts) és la de menjar-se el moc extret. Jo, personalment, reconec que ho solia fer, i tampoc fa molt que vaig parar. És, simplement, asquerós, a pesar de que jo ho fera i molts de vosaltres potser.

I ací conclou la reflexió de hui, un poc d'enterat, però que anem a fer-li, són molts anys...

Entradeta

Tinc el cervell xuclat. Sec. No sé si és per la calor, les substàncies, que menge malament o que jugue massa a l'ordinador, però no tinc inspiració. Duc uns dies pegant-li voltes al blog i mirant-lo des de diferents punts de vista, i no sé de que collons escriure. Però potser hui siga un bon dia per a escriure d'un tema que mai havia escrit per vergonya o no se que.

Dic lo de noseque per que en realitat tampoc em fa tanta vergonya dir que em furgue el nas. Si, heu llegit bé, furgar el nas. No se si sabeu el plaer que dóna clavar-se el dit índex de la mà esquerra al forat del nas, ja siga per pur enteteniment o perqüestió de problemes respiratoris. Ho faig a classe, a casa, al vàter, mentre camine, al cotxe,.. Crec que és la única cosa que podria superar els xiulits, o almenys igualar-los. El cas és que tinc el nas gran per culpa d'esta costum tan natural. Amb la gent que conec em furgue directament, sense dissimular, i si em diuen alguna cosa pare un ratet i torne de seguida. Però en situacions de gent no tan coneguda, com pot ser una classe de desdoblament, o en una parada d'autobús, s'inicia la tècnica del Rasca-el-tabic-amb-una-mà-tapant-dissimuladament-mentre-l'altra-mà-furga-suaument-algun-dels-dos-forats. És una tècnica molt vella, la vaig aprendre de ben xicotet. Però la millor cosa, és a dir, la més graciosa, és quan algú poc conegut et veu furgar-te el nas. En eixe moment, si jo mateixa me n'adone, si que pare, ja que eixa persona que t'ha vist no pararà de mirar-te fins que ho faces una alta vegada i s'assegure de que el que ha vist és cert. Ja he de parar de furgar-me o pegar-me la volta per a que no em veja. Però una vegada ja m'he pegat la volta, em ric . Em ric de la puta situació que crea el puto vici este que no em puc llevar de damunt. I una altra putà és que cada cert temps, sobretot si vaig en el cotxe furgant, m'ix sang del nas. Rac, rac, furga que te furga, Bache! PAm! sang. I aixina és la vida d'un furgador aficionat de nas.

http://www.youtube.com/watch?v=QqNt8ZSqd1I

Esport de risc

Passar de la tensió més gran al relaxament i plaer més gran. És el que s'experimenta quan entres a un cau ple de gent d'ací cap allà, uns emprovant-se roba i altres comptant diners. Tu el que fas és intentar passar desapercebut, com un conill amagat entre els arbustos. Arribes al lloc on, dissimuladament, toques les peces exposades, mirant de captar la teua propia atenció. Busques les garrofes amagades entre el menjar suculent, clavades amb tanta èmfasi que tan sols una mà gràcil pot extraure-les amb delicadesa. Palpant cadascuna de les obres, busques la que més t'agrada, i pam! D'allà no et mous fins que l'aconsegueixes. Però clar, mires al cel, i has d'anar amb compte amb la benzina, no siga cosa que et cremes els pantalons. Trobes el punt mort, i, després d'arrencar de sotarrel la carxofa, o garrofa, els calors més profunds del teu cos t'envaeixen. Tractant d'evitar-los, i ja perdut el sentit de la vista perpendicular, et menges allò que t'agrada i te'n vas de l'indret. I a fora ja estàs sa i estalvi, a no ser que hagen fet saltar l'alarma. Si...

desde anglaterra

I aci estic, escrivint al blog des de Cambridge. Compartint habitacio amb un alemany raperet de 13 anys que ronca per les nits i fa aulor a peus. us deixe una conversacio que se'm va ocorrer l'altre dia anant en auntobus.

-I think she's a beautiful girl.
-I think she's ugly.
-No way! she's very beautiful!
-Just an ugly face.
-Come on, she's so pretty.

PAAAM! PUNYETASSO PA'LS DOS!