5.Hi havia una vegada un fugadents que vivia en un pot de plàstic. Un dia el van agafar dels peus i...
Un dia el van agafar dels peus i el van posar cap per avall,
com era habitual. Tal com Estellés enlairava el seu pimentó torrat, àvidament,
eucarísticament, aquelles mans van elevar el furgadents a l'altura d'uns ulls.
Els ulls eren marrons, típics i tòpics, i no miraven el subjecte. Els peus del
furgadents quedaven un poc oprimits entre el dit polze i l'índex. En pocs
segons, com un director de banda quan marca un dos per dos en un pas-doble de
concert, tranquil i lent, el braç de l'individu que subjectava el furgadents va
tornar a baixar cap avall, ara també eucarísticament. De baixada, el
protagonista de la història va girar el cap i va vore passar de lluny el got de
plàstic que li feia de casa. I en tornar a mirar recte, es va trobar a punt de
punxar una oliva verda farcida amb un pimentó vermell. Com el de l'Estellés,
però sense torrar. Lentament va penetrar el pimentó, que va emetre un lleu
soroll degut al fregament de les seues pells. L'oliva ni se'n va adonar,
d'aquella penetració que tant plaïa el furgadents i el pimentó. Aquest últim es
va abraçar fort al primer, que de vergonya s'havia fet d'un marró més fosc que
de normal. La mà, però, aliena a tot acte sexual, va tornar a elevar el
furgadents, ara penetrant l'oliva farcida de pimentó, i s'ho va posar tot dins
la boca. Els aliments es van perdre amb
la saliva, i el fugadents, fent honor al seu nom, es va quedar besant-se amb un
queixal ronyós abans de tornar al pot de plàstic.
Laia Mas (Olora la pluja)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada